Opinió: pancartes buides

FOTO: Nicolás Arlanzón

Ho dic obertament: escric això des de la ràbia. Des de la ràbia cap a la mediocritat, la hipocresia i el conformisme més conservador que presideixen molts dels actes del comportament humà. Ho veiem en el nostre dia a dia individual més pròxim, o quan posem les notícies a la TV, però també quan anem als camps del futbol català que tant ens agrada gaudir, amb totes les seves virtuts i els seus defectes. A vegades som masoquistes, no ens enganyem, perquè hi hauria mil coses a fer millors a perdre una hora i mitja de les nostres vides patint autèntiques blasfèmies al futbol en partits insofribles. Però ens agrada, i repetim una vegada i una altra, som així de 'rarets'. Probablement la part irracional de les nostres vides és també la que més satisfaccions ens acaba regalant. 

FOTO: Instagram Roger Giménez

Dissabte passat vam viure un derbi preciós. I això que va acabar 0-0, com hauria pogut acabar 2-2, 1-0, o 1-3. El futbol no va ser especialment atractiu, però sí ho van ser la intensitat, l'entrega, els moviments tàctics, i les alternatives i oportunitats en una i altra porteria. I els 2.450 aficionats presents a les grades del Nou Sardenya van donar color, caliu i passió a un partit que recuperava així l'esperit d'altres derbis de temps enrere, quan la gent acudia més massivament als camps de barri i feien més gran el futbol català més pròxim. Aquell futbol allunyat (afortunadament) de l'irreal món hollywoodià del futbol d'elit, que en els últims anys de globalització mercantil s'ha convertit en un negoci mafiós que ha provocat tanta desafecció en molts aficionats, entre els quals m'incloc. Adoro aquest esport i continuo veient grans partits si no tinc res millor a fer, però ja fa un temps que vaig deixar de sentir-lo com a propi i que no em crec la gran mentida deshumanitzada en què s'ha convertit. I suposo que per això als últims anys m'he reenganxat al futbol més pròxim.

Malgrat tot, el gran partit de l'altre dia em va deixar un regust amarg que encara em dura. Exactament el mateix mal regust que vaig sentir i vaig denunciar en altres ocasions, com ara el derbi a casa davant el Martinenc de la passada temporada, o la visita a Cerdanyola de fa 2 anys. I el mateix mal regust que he vist, sentit i expressat també públicament en altres partits on no jugava l'Europa i que em va tocar cobrir en la meva tasca com a periodista. No es tracta d'una qüestió de colors, sinó de respecte i sentit comú, i em sembla que tots hauríem de denunciar les actituds i comportaments hostils, agressius i ofensius que tantes i tantes vegades hem patit tots als camps del nostre futbol, des de la grada, des de la gespa, o des de la banqueta, i que persisteixen encara en ple 2015. Com que ho hem vist tantes vegades, ho donem com a 'normal', quan no ho és pas. No hem de confondre 'normal' amb 'habitual'. I fixeu-vos si ho confonem, que de totes les cròniques que he llegit del partit (segur que se'm pot haver-ne escapat alguna), només la de Jordi Mestres a Futbolcatalunya denunciava obertament els insults constants i prolongats que van venir des de la grada del gol del carrer Sardenya ocupada per l'afició visitant ("...al gran derbi de Barcelona només li va faltar el gol. I també educació a part de l'afició del Sant Andreu..."). 

Percepció d'un aficionat neutral del Sabadell present dissabte al Nou Sardenya

(FONT: twitter)

I que quedi ben clar que no es tracta de criminalitzar a tota una afició. En la crònica del partit ja vaig deixar ben clar que es tractava només d'un sector determinat dels seguidors quadribarrats que taquen el nom del club al que diuen estimar, i que no representen en absolut a tota l'afició del Sant Andreu. De la mateixa manera que si alguna vegada algun brètol vestit amb la samarreta de l'Europa ha protagonitzat fets similars, em mereixeria tot el rebuig del món igual, però en cap cas representaria a tot l'europeisme. Aquí no es tracta d'una qüestió de 'bons i dolents' en funció dels colors que representin, ni de caure en discussions infantils de 'i tu més' o de 'jo la tinc més llarga'. És un problema greu d'actitud, mala educació i intolerància que demostren aficionats concrets en camps diversos de tot Catalunya, siguin de l'equip que siguin. No m'entra al cervell de cap de les maneres aquesta manera d'entendre al futbol que consisteix a anar a un camp a insultar i provocar el rival, en lloc de dedicar-te a animar als teus, gaudir del partit, i intentar ajudar amb els teus càntics l'equip que defenses. A tots se'ns pot haver escapat un insult puntual alguna vegada en un moment d'escalfor (a mi el primer), però d'aquí a estar constantment i de manera premeditada insultant i vomitant contra el rival, hi van tres pobles. Aquestes actituds negatives mereixerien un estudi psicològic/sociològic rigorós i assenyat, però a ulls d'un simple aficionat, em semblen mostres inequívoques de complexos i odis absolutament malaltissos i sense cap mena de sentit. I a més, són molt perilloses, pel que poden arribar a provocar. Afortunadament, l'afició de l'Europa va respondre amb una lliçó de civisme que, personalment, em fa sentir orgullós. 

Sóc el primer que defenso les rivalitats en el món del futbol. Dissabte hagués volgut guanyar per 4-0, i si fos amb 4 autogols, molt millor. Tinc uns quants amics i companys de feina del Sant Andreu, i m'encanta burxar-los i que em burxin; que em diguin, per punxar-me, que Gràcia fa pudor a pixats i a modernor repel·lent, i que els repliqui que a Sant Andreu m'he d'amagar la cartera, per molt que sàpiga que no és veritat i que és la primera cosa que m'ha passat pel cap simplement per picar-los. Que es riguin de mi quan tornem a fracassar per enèsima vegada en el play-off d'ascens a Segona B, i riure'm d'ells quan Dinorah fuig cames-ajudeu-me d'un dia per l'altre. Bàsicament, perquè es tracta precisament d'això: de FER CONYA i riure amb ells, no del club al que segueixen, que em mereix tots els respectes, com qualsevol altre; d'utilitzar el sarcasme, l'acidesa, l'humor negre, o qualsevol altra mostra intel·ligent que ens demostri que sabem riure'ns de nosaltres mateixos. Perquè mai entendré a la gent que es pren seriosament a sí mateixa. I perquè els meus amics i jo sabem que es tracta només d'un maleït partit de futbol, i que les nostres vides continuaran exactament igual, amb totes les seves meravelles i les seves misèries, encara que Sant Andreu o Europa, Europa o Sant Andreu, guanyin, empatin o perdin. Sóc el primer a riure quan entro al web quadribarrat 'Flama i Ginesta' i veig que es foten de nosaltres (amb raó) perquè cantem una cançó de Raphael per animar l'equip (potser ens ho hauríem de fer mirar...), igual que ho faig quan companys escapulats fan conya d'ells perquè mai han estat a Primera divisió. Així entenc jo la rivalitat: per molta mala baba que porti al darrere, sempre acompanyada d'un somriure còmplice, empàtic i sincer. No necessito que m'ensabonin de manera hipòcrita si no ho senten, però em sembla intolerable que em diguin el nom del porc, com el de la lamentable pancarta de fa uns anys. Rivalitat sana i irònica, tota la que vulguis, i sense oblidar mai l'autocrítica i la capacitat de riure't de tu mateix. Segurament, com en tantes altres rivalitats, ens necessitem els uns als altres, perquè l'antítesi que suposa l'altre club referma encara més la nostra identitat única i intransferible, amb totes les seves virtuts i tots els seus defectes. Els meus amics andreuencs ho continuaran sent per molt que al partit de la 2a volta al Narcís Sala ens en fotin 5, o siguem nosaltres els que els hi fotem 5 (amb la punteria d'uns i altres, és molt possible que es repeteixi el 0-0). Perquè es tracta d'un maleït partit de futbol, i res més. Encara que alguns ho vulguin convertir en una qüestió de vida o mort, amagant moltes buidors vitals miserables.

El gol del carrer Sardenya, després del derbi de dissabte

I per molt que sàpiga que aquest blog el llegeixen quatre gats i que aquest escrit no tindrà cap mena de transcendència, necessitava fer-me tota aquesta palla mental i escriure-la, perquè no em vull convertir en còmplice de tot això amb el meu silenci. De la mateixa manera que ho són els que tenen poder per acabar amb tot plegat i no ho fan. Començant pels clubs, que saben perfectament qui són els que actuen d'aquesta manera i no mouen un dit per impedir-ho. No estem parlant de clubs que moguin centenars de milers de persones que puguin actuar amagades anònimament en la massa, no fotem! Als clubs de Tercera som quatre gats i tots sabem perfectament qui és qui. Aplaudeixo fermament al tècnic del Sant Andreu, Manolo Márquez, que va expressar obertament, en la roda de premsa posterior al derbi, el seu rebuig cap als insults i càntics ofensius que van proferir alguns dels seus aficionats. Tot un senyor que va demostrar que s'estima el club que defensa i que vol millorar el que no li agrada. Espero sincerament que tingui molts èxits enguany a Sant Andreu. La seva denúncia em va semblar exemplar, com també m'ho va semblar (i així ho vaig expressar) la campanya conjunta entre Europa i Sant Andreu per generar un clima de cordialitat durant tota la setmana. Chapeau per a les dues entitats. Però no ens limitem a això i anem més enllà. Si jo me'n vaig a casa d'algú, o a la feina, o a un restaurant, o al cinema, o a una perruqueria d'escamerlans metrosexuals i començo a cridar a tothom que són uns fills de puta (amb perdó), em fotran fora d'allà ipso-facto i no em deixaran tornar-hi mai més, i amb raó. Per quins set sous, llavors, ho permetem en els camps de futbol, sense fer-hi res per acabar amb aquestes actituds hostils i plenes d'intolerància? A banda de la vergonya aliena que tots vam sentir, tant se'ns en fot l'exemple que van rebre les desenes de nens d'un i altre equip que s'ho miraven tot des de la grada del Nou Sardenya? Deu ser pur romanticisme estúpid d'algú que encara creu ingènuament que el periodisme té una responsabilitat social que ha de complir. Sí, ja sé que a vegades sóc un autèntic cretí pensant aquestes bajanades.

Lliçó de fair-play i elegància del tècnic del Sant Andreu, dissabte després del derbi

(FONT: twitter FutbolCatalunya)

L'altre actor de l'auca que podria fer alguna cosa més en tota aquesta qüestió són els organismes esportius, que haurien de ser molt més exigents amb els clubs en qüestions d'educació, valors de l'esport, seguretat i violència. Tanta violència hi ha en una agressió física com en una verbal; o com també en l'exhibició de determinades pancartes, emblemes, o en introduir, encendre i llençar una bengala en un estadi. Em semblen perfectes les campanyes antiviolència que promou des de fa temps la Federació Catalana de Futbol; les fotos d'àrbitres, tècnics o capitans darrere les pancartes de 'Prou violència al futbol' queden maquíssimes. Però paraules sense actes coherents que les acompanyin queden absolutament buides de significat. Potser ja va sent hora que, entre tots (clubs, federació, premsa, aficionats...), les comencem a omplir amb actuacions que els hi donin una mica de sentit, contingut i de resultats efectius. Perquè un comença a estar fins els nassos que quatre brètols ens vulguin robar a la força el futbol que tant ens estimem. Després ens queixarem que els camps del futbol català estan buits, però a mi dissabte em van venir ganes de no tornar-hi mai més. Potser aquesta seria la solució, i deixar-los allà sols, cridant contra un rival imaginari.