Dues hores abans de la gran final, el carrer Camèlies és un anar i venir de gent amb els colors de l'Europa, policies i seguretat privada, treballadors de TV3 que ultimen els detalls tècnics per que la retransmissió televisiva sigui immaculada, o gent de la Federació que fa el mateix amb l'operatiu logístic. Recullo l'acreditació, i creuo Camèlies cap a Ronda Guinardó, on desenes de membres de la Penya Eskapulats escalfen motors amb música en viu, pancartes lligades als arbres, petards, bengales i càntics. Sembla que alguna veïna es queixa, i ves que no sigui d'algun altre equip que no ha arribat a la final... poso cara a alguns tuitaires, faig foto a l'estrenat '
', i unes noies em criden que la pancarta bona que he de fotografiar és una altra. Els faig cas. Us asseguro que no em coaccionen ni van amb pistoles, com podria semblar per la mala baba amb què els trauran la pancarta més tard, ja dins del Nou Sardenya, els membres de seguretat. Una pancarta de denúncia i res més que això, però ja sabem que vivim en un temps i un país on la llibertat d'expressió només està ben vista quan no deixa en evidència polítics i poderosos...
L'estadi avui fa goig, i us asseguro que quan veig tota aquella moguda de cartells, focus, càmeres de televisió, companys de ràdio preparats per fer la retransmissió del partit, i 'seguratas' per tot arreu que no et deixen passar enlloc, em venen flashos d'un passat no molt llunyà, quan em tocava barallar-me amb les estrelles de Hollywood del futbol d'elit en finals de Champions, UEFA o Copa del Rei. La gran diferència és que avui juguen persones de carn i ossos que mai et miren per sobre l'espatlla, i et respecten i valoren pel que ets i pel que fas. Persones que matinen per anar a currar com tu i com jo, i dediquen tantes hores al futbol per pura passió i amor per aquest esport i tot el que l'envolta. Com tu i com jo. Persones que no necessiten disfressar-se de manera extravagant i penjar-ho a Instagram després d'un gran partit per engrandir els seus egos de diplodocus. Odi etern al futbol modern...
. Algú en dubtava? Molts companys escapulats estan dels nervis, però jo em sento més avit espitós. Sento l'excitació dels dies grans, i amb aquella intuició que sempre m'ha acompanyat, avui tinc molt bones vibracions. Sí, sempre tens aquella por de quan et fas grans expectatives, perquè el risc de no complir-les i acabar decebut és més gran. Però alguna cosa allà dins em diu que no, que avui les coses sortiran bé. Perquè ens ho mereixem: primer, l'equip, que s'ha currat una Copa Catalunya increïble, i es mereix una gran alegria per tots aquests darrers anys de bona feina; segon, l'afició, que acumula ja massa anys de sequera, i necessita una nit com aquesta per recuperar autoestimes perdudes; i tercer, el club, que té una oportunitat històrica per seduir i enganxar tota aquesta gent que ahir venia per primera vegada al Nou Sardenya, i va viure una experiència emocional de gran impacte. L'Europa i la Vila de Gràcia han de recuperar vincles i fer-los encara més estrets i propers: tots els graciencs han de conèixer i sentir-se orgullosos del seu Europa, i tots els escapulats han de sentir que tenen tota una Vila al darrere, en els bons i en els mals moments.
Les llargues cues van que fer que molts aficionats entressin amb el partit començat
(FOTO: 'Vamos, escapulados!')
Minuts abans de començar, hi ha unes cues com feia anys que no es veien al carrer Camèlies. Els pocs accessos i els exhaustius controls de seguretat alenteixen el procés d'entrada dels aficionats, i això provoca moltes queixes de gent que crida 'Volem entrar' quan a l'interior ja sona l'himne dels Segadors. Després de l'emotiu minut de silenci per les víctimes de l'accident aeri dels Alps, la pilota comença a rodar. M'ubico a la porteria on ataca l'Europa, on uns pocs aficionats del Girona criden i animen incansables com si fossin milers. És una llàstima que la grada de Secretari Coloma estigui tan buida, i més quan hi ha gent que continua fent cua a fora. Les tanques que han posat a mitja grada per separar les aficions d'un i altre equip semblen una mesura desproporcionada, en un partit entre dos equips sense rivalitat, i amb dues aficions que no han protagonitzat mai cap incident ni episodi violent.
Unes tanques separaven les dues aficions; potser no calia...
(FOTO: 'Vamos, escapulados!')
Al quart d'hora, molta gent que continua fent cua es perd el primer gran esclat de la nit. Javi Lara posa un dels seus carmelets, Alberto salta més que ningú, i la posa a l'interior de la porteria del Girona. Corre a celebrar-ho cap al lateral, i surto corrent des de l'altre costat de la porteria per fer la foto de la celebració. Coses de tenir una càmera senzilleta. En passar corrent per darrere la porteria, la bota esquerra se'm queda enganxada a la xarxa. A prendre pel sac la bota! Continuo corrent descalç del peu esquerre, i robo la imatge a la història. De tornada, recupero la bota i me la torno a posar, amb el mitjó mullat per la gespa. Qui vulgui una Copa, s'ha de mullar, no? Això comença bé, però el Girona fa molt de respecte.
La final només va mantenir l'empat durant 15 minuts
(FOTO: 'Vamos, escapulados!')
Al minut 20 continua entrant gent, i la grada de Secretari Coloma comença a estar plena fins a dalt. La Tribuna i el lateral, tres quarts del mateix. Miro els pisos que envolten la gespa, i hi ha gent en algunes finestres i balcons. Gent que, quan els preguntin si van veure el partit a casa o al camp, podran donar les dues respostes com a bones. Em venen al cap les imatges del partit de l'ascens a Segona contra el Caudal, 5 dècades enrere, amb gent enfilada als fanals. I parlant de fanals, els nous focus que han posat al Nou Sardenya per exigències televisives donen un altre aire a l'estadi, molt més luminós. I cóm s'agraeix per fer fotos...
La llum del Sardenya va ser diferent, gràcies als nous focus
(FOTO: 'Vamos, escapulados!')
Al descans, saludo amics i coneguts, i me'n vaig cap a l'altre gol. Als dies previs, desitjava que l'Europa ataqués al gol escapulat a la segona part, i s'ha complert. Un altre bon senyal que avui la final ha d'acabar bé. La festa que hi ha muntada al gol del carrer Sardenya és espectacular: timbals, megàfon, banderes, bufandes, i molta gent jove. No em cansaré mai de dir que els Eskapulats han estat una aparició divina per reactivar l'europeisme entre la gent jove de la Vila, i poder prendre el relleu generacional de Torcida Escapulada, Caliu Gracienc i companyia. Avui totes les penyes juntes són una, i també hi ha l'equip femení i nens de la base, i no em puc estar de cantar amb tots ells 'por lo bajini' totes i cadascuna de les cançons que han anat incoporant a la banda sonora dels partits del Nou Sardenya. M'agraden especialment la de "Ser de Barcelona és molt fàcil, ser de Gràcia és molt millor...", i la versió del 'Sarri Sarri' de Kortatu, reconvertida en "Som-hi, som-hi... eskapulats". Dos nois amb somriure i paraules en slow motion em pregunten qui és aquest rosset tan bo que corre tant. Els informo que és en Sergi Pastells, que havia sortit del futbol base escapulat, i que ha tornat aquest any. Unes adolescents discuteixen amb quin futbolista de l'Europa es quedarien, i no precisament per qüestions futbolístiques; una diu "el 6", i l'altra diu "el 8'...
Eskapulats, Torcida, Caliu, el futbol femení... ahir tot l'europeisme es va unir en un sol crit
(FOTO: 'Vamos, escapulados!')
Poc abans del minut 20 de la represa, córner a favor de l'Europa. Li dic al noi aplegapilotes del meu costat si es pot posar una mica enrere, i apunto cap a porteria. Alberto se situa al primer pal, fa una pantalla al seu defensa, i tots sabem perfectament el que vindrà després. Poves fa un salt imponent, perpendicular al terra, i gira el cap com els grans davanters clàssics, per posar-la a dins. Corro en paral·lel a ell per la línia de fons i no em puc estar de celebrar el gol amb ràbia. Nils, Oriol Dot, Cano... tot l'equip corre a abraçar l'Àlex entre salts estratosfèrics a la pinya i crits de tensió continguda, mentre a la meva esquena s'ha desfermat l'alegria a la grada. Ara sí, sento un petit nus a la gola d'emoció. Això ja no se'ns pot escapar, i encara farem un altre 3-0 com davant Barça B i Sabadell...
FOTO: Àlex Gallardo / FCF.cat
El gol de Poves va provocar l'eufòria; i no només entre els jugadors o aficionats a la grada...
(FOTO: 'Vamos, escapulados!')
...però aquest cop la cosa no serà tan fàcil. El Girona triga només 10 minuts a fer el 2-1, i amb un quart d'hora per endavant, em poso nerviós per primer cop, per la por a perdre el que ja tenim a tocar. Crec que és tot el Nou Sardenya qui es posa nerviós, perquè durant uns instants en què el Girona comença a sovintejar massa l'àrea escapulada, el nivell de decibels des de la grada baixa una mica. Van entrant jugadors per donar aire: Camacho, Padilla, Valderas, Rovira, o Javi Sánchez, amb una màscara que li ha deixat l'ex-escapulat Xavi León per protegir el nas que es va trencar en l'entrenament de la nit anterior. Tots ells surten amb ganes de menjar-se el món, i l'equip està jugant amb tanta desimboltura (quines roulettes d'Ignacio o Rovira!!), que la grada torna a reaccionar i, efectivament, es fa realitat el que després li dirà Poves a De Bode: la gespa del Nou Sardenya tremola! El president també tremola a la llotja, però en un altre sentit (com tots nosaltres), i deriva tota la tensió cap a les mans a les seves butxaques, sense adonar-se que en una d'elles hi porta agafades unes ulleres que acabaran esmicolades... i és que els darrers minuts es fan eterns, i el Girona té dues ocasions de cap molt clares per enviar el partit cap a la tanda de penals. Afortunadament, l'àrbitre xiula el final, i el Nou Sardenya fa un crit que es deu haver sentit des de Barcelona: 17 anys després, som campions de Catalunya!! Salto per la banda, esquivo la filera de Mossos d'Esquadra, i corro al centre de la gespa cap a la pinya escapulada. Els qui ho intenten des de la grada són placats pels cossos de seguretat, i avui no es repetiran les impagables imatges de celebració col·lectiva equip-afició de quarts i semifinals. Els Mossos fan una fila mirant, desafiants, a la grada del gol de l'Európolis. Sincerament, tot plegat em sembla absolutament desproporcionat per a una afició que sempre ha estat pacífica i modèlica*...
Celebracions dels jugadors a la gespa, i malestar a la grada pel dispositiu policial
(FOTO: 'Vamos, escapulados!')
...a la gespa, tothom viu el moment amb intensitat, perquè ves a saber quan es tornarà a repetir! Els jugadors i tècnics trenquen el cordó policial per apropar-se als aficionats, com sempre han fet, i agrair el seu suport. Una part de la copa també és seva. Uns saluden a familiars, Putxi es fa una foto amb els amics que han posat una pancarta on reclamen Gerard López que se l'endugui a la selecció absoluta, i també veig llàgrimes sentides que barregen emocions esportives i històries personals. Els jugadors fan el passadís al Girona, i van pujant un a un cap a la part baixa de la llotja, on els van donant medalles commemoratives i una rèplica en petit de la copa. Una copa que recull Cano de mans del president de la federació Andreu Subies, en un ritual que compleix a la perfecció les celebracions de les grans competicions internacionals. Amb tots els jugadors envoltant-lo, Cano la recull avall i la puja ràpidament de forma brusca amb un cop de braços, provocant el crit unànime de la grada. Una estampa que recordarem per sempre, com recordem les dues que va aixecar Carvajal, dues dècades enrere...
Eufòria desfermada en recollir la copa!
(FOTO: 'Vamos, escapulados!')
Els jugadors del Girona tornen el gest del passadís als de l'Europa, i a partir d'aquí, es compleixen tots els rituals típics en aquests casos: fotografia amb el cartell de campions, volta d'honor, fotografies individuals o grupals amb la copa, abraçades, salts, càntics... Nils salta a fer un petó a la seva xicota, Cano saluda des de la gespa un per un els nens que hi ha la grada, Alberto fa baixar els pares i el seu germà Sergio, repetint segurament imatges que havien viscut abans amb els papers canviats, amb els títols de Copa del Rei amb Espanyol o Depor... mica en mica, va baixant el suflé de les celebracions, mentre sonen claxons al voltant de l'estadi. La copa va passant de mà en mà i tothom vol una fotografia amb el trofeu, que ja té alguna peça solta. No paren d'arribar-me missatges de facebook, whatsapp o twitter, i el TL va ple de missatges de felicitació a l'Europa. Els seguidors anglesos de l'Aston Villa als que vam convèncer per twitter, em diuen que s'ho han passat d'allò més bé, i que tornen orgullosos amb la seva nova bufanda de l'Europa. Ja amb el camp pràcticament buit, fem un entrepà al bar de l'estadi, i quan marxem, sento unes rampes als peus com si hagués jugat els 90 minuts. En certa manera, tots vam jugar la final, cadascú des del seu rol; i és per això que ens sentim la copa una mica nostra...
