FOTO: Arxiu personal Carles Botam
En Carles Botam em transmet, amb tota la força, la seva passió pels colors escapulats a través del telèfon. Un instrument que coneix molt i molt bé, i pel qual ha viscut alguns dels moments més importants de la història recent del seu estimat Europa. Però no us estic parlant de cap modern smartphone amb internet i ràdio incorporats, sinó d'un telèfon fixe dels anys 90, que connectava el seu pis a Tenerife amb una ràdio enganxada a l'auricular d'un altre aparell a un pis de Gràcia. Tot, amb la complicitat de la seva mare, que ara fins i tot li relata el tram final dels partits per mòbil, des del Nou Sardenya. I quan es barregen la passió de mare amb la passió escapulada, per nassos només pot sortir una història fascinant...
En Carles Botam té 47 anys, i des de 1995, treballa a l'administració pública a Arona, Tenerife. Però aquest gracienc té, des de ben petit, una passió desmesurada pel Club Esportiu Europa: "La meva afició a l'Europa ve de molt petit, perquè part del camp de l'Europa jo el veia des de casa. Quan ja em van fer l'edifici davant de casa ja no podia veure els partits, i no em va quedar una altra que passar per guixeta cada diumenge i pagar la meva entrada. Fins que ja em vaig decidir, la temporada 75-76, a fer-me soci. Amb 10 anyets ja em vaig fer soci de l'Europa, i fins ara." Déu n'hi do! I què et costava als anys 70 entrar al camp de l'Europa? "Ho recordo perfectament: eren 25 pessetes l'entrada de nen. 25 pessetes em costava aleshores." Els temps canvien, no hi ha dubte. Però cóm s'ho feia un marrec de 10 anys per finançar-se les entrades per al futbol? "No me'n recordo si m'ho pagaven els pares, o si era del que anava estalviant jo durant la setmana. El que m'estalviava de xiclets i coses d'aquestes, m'ho guardava pels diumenges pel futbol. La veritat que no me'n recordo d'on treia les 25 pessetes, però sé que era la meva passió: esperar el diumenge. I segurament era l'única cosa que em gastava en tota la setmana". I, com passa en tants i tants casos,la passió escapulada et ve per herència familiar? "No em ve de família. El meu pare, soci del Barça de tota la vida; l'únic germà que tinc, que és més gran, també era del Barça. Eren tots culers. Una família culer."
Una família culer que devia afrontar un difícil dil·lema: i és que, ben aviat, el petit Carles no es conformava amb veure només els partits de casa: "Ja des de petit, recordo que els desplaçaments que es feien aleshores eren de dos tipus: els típics derbis amb equips de Barcelona, o l'Hospitalet, Badalona... eren en transport públic. Vaig conèixer la xarxa de transport públic gràcies al futbol: metro, autobusos... i després, els petits desplaçaments: que si Montcada i aquests llocs, anàvem amb l'autocar, i recordo que el meu pare m'acompanyava fins a la porta de l'autocar: jo tenia 10-11-12 anyets, i em deixava. Veia que anava amb l'autocar de l'Europa i ja es quedava tranquil". I la cosa no es limitava només a la temporada de lliga, no us penseu. Que això del Carles amb els partits de l'Europa era una autèntica adicció! "M'agradava tant el futbol que a l'estiu, jo esperava al mes d'agost per veure partits d'estiu. I me'n recordo d'anar a veure l'Europa al camp del Sants, i llocs d'aquests. I és clar, em veien allà, i em preguntaven: 'I tu d'on ets?' I jo els responia 'jo sóc de l'Europa'. I se'm quedaven mirant: 'I el teu pare?'. I jo: 'no, si vinc sol'. Recordo que en aquella època el Sants jugava a Montjuïc, i havies de fer 1 hora i mitja en metro, autobús... es deien 'però aquesta criatura d'on ha sortit? Però tu ets de l'Europa?'. I jo: 'sí'; i ells: 'però vius per aquí?'. I jo: 'no, jo sóc de Gràcia'. I és clar, flipaven! (riu)"
El petit Carles va anar creixent, però en cap cas va anar minvant l'adicció europeïsta. I en això que un petit 'problema' es va creuar en el camí de la seva gran passió escapulada: l'amor. "La que és actualment la meva dona és d'aquí de Tenerife. Evidentment hi va haver un canvi de plans que no m'esperava: ens vam casar i no vam canviar la residència; va ser ella la que va venir cap a Gràcia. Però al cap d'un any, les circumstàncies professionals van fer que la nostra vida es desenvolupés aquí a Tenerife. Una cosa que no entrava en els meus plans. I és clar, la passió escapulada me la vaig endur, però el que era veure partits de l'Europa, es va acabar. I és la part més dura que em toca cada diumenge, quan m'aixeco dic 'ostres, si pogués agafar un avió que trigués 20 minuts! Un reactor d'aquests! (riu) me n'anava' Però és clar, impossible"
Això és amor, i la resta són tonteries! I quins són els teus records més especials dels partits radiofònics que escoltaves per telèfon? "Bàsicament recordo dos: el dia del Badaloní, amb el famós gol d'en Surrallés. La meva postura era, amb el telèfon, molts minuts amb l'auricular a l'orella. Era una cosa una mica incòmoda. I és clar, la tensió del partit va fer que al final, quan en Surralles marca el gol, els crits del locutor... jo no vaig poder reaccionar, vaig caure de la cadira al terra, inclús em vaig fer mal, però per no deixar de tenir el telèfon a l'orella, em vaig quedar al terra amb l'auricular enganxat. Va ser una cosa que recordaré tota la vida: aquells crits d'en Pep Sales, que era el locutor que estava escoltant en aquell moment, els recordaré tota la vida. Jo m'imagino que els que van tenir la sort de viure-ho en directe (perquè he vist les imatges), quan la gent salta al camp i tot allò, seria molt emocionant. Però la meva experiència va ser també espectacular!".
Pagaria per veure'ho!! I l'altre record? "També recordo el gol d'en Carlos Clay De França al Masnou, quan vam pujar a 3ª: també estava al menjador amb el telèfon a l'orella, que la tenia vermella, vermella, vermella, i també saltant...!! Inclús m'ha coincidit moltes vegades que he tingut gent a casa, i em veuen saltant i cridant amb el telèfon a l'orella, ha de sortir la meva dona 'no, és que està escoltant el futbol'. I diuen: 'quin futbol està escoltant per telèfon?' (riu) És una cosa molt curiosa, i tinc un record molt maco d'aquestes vivències"
La passió escapulada d'en Carles Botam no es limita només a seguir els partits a distància, sinó que de tant en tant, també fa alguna escapadeta al Nou Sardenya... o a d'altres camps: "La sort que he tingut fins ara és que sempre que he viatjat per veure l'Europa, sempre l'he vist guanyar. En concret, 4 partits. D'altres poder m'han coincidit de casualitat que anava de viatge i jugava l'Europa i anava; però el de la final de Copa Catalunya del 98 al Miniestadi sí que el vaig fer expressament. No sé per què, tenia el presentiment que aquell viatge valdria la pena. Em deien 'ens ficaran una pallissa', però no sé per què, tenia aquell presentiment i aquell pàlpit de què seria una nit gloriosa. I efectivament. També em vaig gastar una pasta! Imagina't, en bitllets d'avions i tot això! A mi lo de l'Europa em surt molt car! (riu) Però val la pena; una experiència molt maca. I després he vist partits molt macos: desplaçament a Manlleu, contra el Llagostera, amb el Manlleu a casa... que sempre hem guanyat." Doncs ja et pots anar reservant bitllets per al play-off, eh? "Amb aquest percentatge d'efectivitat que tinc, em reservaré el viatge per al partit decisiu del play-off i veure'l guanyar!"
I en els cas dels Botam, el sentiment escapulat no es va transmetre de pares a fills, sinó a l'inrevès: "La meva família, culer. La meva mare ha estat de bàsquet tota la vida. El futbol, com moltes dones. Per sort, la cosa ja està canviant; però en aquella època, les dones el futbol res de res. El meu pare va començar anant amb el meu carnet; al final, la meva mare es va treure el seu carnet per acompanyar-lo. Ara té el seu carnet de jubilada, i diumenge a diumenge no fallen mai. Però no es queda aquí la cosa: el que més m'ha sorprès és que, possiblement, ja tenen inclús més passió que jo per l'Europa. Quan parlo amb ells i m'expliquen les incidències del partit, jo noto aquella passió, aquell nerviosisme de cóm m'explica la meva mare. I que si diumenge vinent... i aleshores jo, és clar, tiro enrere l'experiència que tinc de quan jo estava allà i passaven del tot del tema de l'Europa (riu), i ara els pobres tenen una passió que està encomanada per mi! A nivell espiritual, m'omple més encara, no? Són la meva projecció espiritual: estan allà al camp tots els diumenges, i a més, ja no estan allà per explicar-me el que ha passat, sinó que ho viuen amb passió. De fet, jo no vull perdre aquell sentiment"
En aquestes circumstàncies, i amb les noves tecnologies, ara sí que en Carles pot estar informat minut a minut dels partits de l'Europa: sigui a través de twitter... o amb corresponsals materns al Nou Sardenya: "Sí! A més no perd detall! Jo flipo amb ella! Una persona que, de futbol, zero, m'explica, se sap el nom dels jugadors... de vegades la truco al mòbil en partits molt importants, quan jo em poso nerviós; perquè ho segueixo per twitter, però vull veure, com aquell qui diu, a peu de camp. I la truco al mòbil als últims 5 minuts, com el dia de l'Olot, que jo estava tan nerviós, amb aquella prolongació que no s'acabava mai el partit. I jo: 'mama, mama!! Explica'm per on és la pilota!! Qui la té?...' Una sèrie de factors emotius que em fan ser feliç amb l'Europa. I que duri!". I el que semblava un acte de compromís i amor matern, s'ha convertit en un fet natural i espontani: "Ara ja estic tranquil, perquè al principi tenia una petita sospita de que ho fes per obligació: 'ostres, m'haig de veure aquí al camp de l'Europa veient futbol per obligació perquè després el meu fill em trucarà per preguntar-me'. Però no, ara ja he descobert que a ella li encanta, i gaudeix com el que més amb això de l'Europa"
I sembla que el sentiment escapulat a la família Botam no acaba aquí: "El meu nebot, l'Adrià Botam, és un dels speakers de l'Europa. I no només això. Les vegades que puc parlar amb ell, el que em deixa més tranquil és que... al principi, sí, li agradava el futbol, per anar amb els amics, i tal. Però ara que ja és una persona adulta, veig que té un sentiment arrelat per l'Europa. Perquè això es nota quan parla del seu equip, i dels seus colors, i els sentiments, es nota. I veig que la família, a través del meu nebot, continuarà l'europeïsme. Perquè ja, aquí a Tenerife, ho veig difícil: jo tinc una filla petita, però dubto que li pugui transmetre el sentiment europeïsta' (riu)
I si amb un passat de no massa alegries esportives, en Carles manté la passió escapulada a 2.200 km de distància, imagineu-vos aquest any, amb lliga i play-off en joc. Cóm estàs veient l'equip?"Perfecte! Ja feia moooltes temporades que estàvem ensopits, temporada rere temporada. Ja tocava. Semblava ja que començava l'any passat, la temporada passada que va començar amb molta il.lusió; però va ser una desfeta total. I aquest any sí que estem aguantant, i sembla que el play-off és una realitat; i aviam si podem lluitar pel primer lloc, perquè és molt important encarar el play-off, perquè tens moltes més possiibilitats. I si no, almenys jugar-lo i tenir la il·lusió. És el que dic: tenir un equip que sigui competitiu i jugui amb garanties. Després podràs guanyar o podràs perdre, perquè quan jugues un play-off és un cara o creu, són tots equips amb molta qualitat. Però tenir la il·lusió després de tants anys esperant un moment com aquest. Altres anys, la diferència és que esperaves que acabés la temporada perquè se't feia molt llarga. I ara estem gaudint diumenge rere diumenge. La cosa va bé". I a veure si una temporada exitosa pot fer crèixer encara més la passió escapulada arreu de la Vila, la ciutat i el país, no? "A veure si és veritat. Jo és un dubte que sempre m'ha quedat: pensava que amb això de l'Escola de futbol, potser molts pares acabarien anant als partits, a banda de veure els dels seus fills. Igual sóc pessimista, perquè altres diran que per a un equip de 3ª que vagin 1.200 persones està molt bé. Home, jo et puc dir que aquí a l'illa de Tenerife, la mitjana als partits de 3ª poden ser 150-200 persones. No hi van més. Pot ser un luxe tenir 1.200 persones en un partit de 3ª al camp, però jo sempre vull més de l'Europa. Perquè conec la història de l'Europa, i el que ha estat l'Europa; i quan miro als anys 20 la quantitat de socis que tenia, dic 'Per què no? Per què no aquesta flamarada es fa més gran, no?'. És una possibilitat teòrica, no? Que en siguin més. M'agradaria que fossin més". Doncs potser amb un ascens a 2ª B la cosa podria crèixer. Però el que sembla impossible que pugui crèixer encara més és la fascinant passió escapulada d'en Carles Botam...
(Si coneixeu més històries de passions escapulades, feu-me-les arribar a través dels comentaris d'aquest blog, twitter o al mail traperinho@gmail.com. Gràcies!)
En Carles Botam té 47 anys, i des de 1995, treballa a l'administració pública a Arona, Tenerife. Però aquest gracienc té, des de ben petit, una passió desmesurada pel Club Esportiu Europa: "La meva afició a l'Europa ve de molt petit, perquè part del camp de l'Europa jo el veia des de casa. Quan ja em van fer l'edifici davant de casa ja no podia veure els partits, i no em va quedar una altra que passar per guixeta cada diumenge i pagar la meva entrada. Fins que ja em vaig decidir, la temporada 75-76, a fer-me soci. Amb 10 anyets ja em vaig fer soci de l'Europa, i fins ara." Déu n'hi do! I què et costava als anys 70 entrar al camp de l'Europa? "Ho recordo perfectament: eren 25 pessetes l'entrada de nen. 25 pessetes em costava aleshores." Els temps canvien, no hi ha dubte. Però cóm s'ho feia un marrec de 10 anys per finançar-se les entrades per al futbol? "No me'n recordo si m'ho pagaven els pares, o si era del que anava estalviant jo durant la setmana. El que m'estalviava de xiclets i coses d'aquestes, m'ho guardava pels diumenges pel futbol. La veritat que no me'n recordo d'on treia les 25 pessetes, però sé que era la meva passió: esperar el diumenge. I segurament era l'única cosa que em gastava en tota la setmana". I, com passa en tants i tants casos,la passió escapulada et ve per herència familiar? "No em ve de família. El meu pare, soci del Barça de tota la vida; l'únic germà que tinc, que és més gran, també era del Barça. Eren tots culers. Una família culer."
Als anys 80, seguint l'equip a Tortosa, a Regional Preferent (FOTO: Arxiu personal Carles Botam)
Una família culer que devia afrontar un difícil dil·lema: i és que, ben aviat, el petit Carles no es conformava amb veure només els partits de casa: "Ja des de petit, recordo que els desplaçaments que es feien aleshores eren de dos tipus: els típics derbis amb equips de Barcelona, o l'Hospitalet, Badalona... eren en transport públic. Vaig conèixer la xarxa de transport públic gràcies al futbol: metro, autobusos... i després, els petits desplaçaments: que si Montcada i aquests llocs, anàvem amb l'autocar, i recordo que el meu pare m'acompanyava fins a la porta de l'autocar: jo tenia 10-11-12 anyets, i em deixava. Veia que anava amb l'autocar de l'Europa i ja es quedava tranquil". I la cosa no es limitava només a la temporada de lliga, no us penseu. Que això del Carles amb els partits de l'Europa era una autèntica adicció! "M'agradava tant el futbol que a l'estiu, jo esperava al mes d'agost per veure partits d'estiu. I me'n recordo d'anar a veure l'Europa al camp del Sants, i llocs d'aquests. I és clar, em veien allà, i em preguntaven: 'I tu d'on ets?' I jo els responia 'jo sóc de l'Europa'. I se'm quedaven mirant: 'I el teu pare?'. I jo: 'no, si vinc sol'. Recordo que en aquella època el Sants jugava a Montjuïc, i havies de fer 1 hora i mitja en metro, autobús... es deien 'però aquesta criatura d'on ha sortit? Però tu ets de l'Europa?'. I jo: 'sí'; i ells: 'però vius per aquí?'. I jo: 'no, jo sóc de Gràcia'. I és clar, flipaven! (riu)"
El petit Carles va anar creixent, però en cap cas va anar minvant l'adicció europeïsta. I en això que un petit 'problema' es va creuar en el camí de la seva gran passió escapulada: l'amor. "La que és actualment la meva dona és d'aquí de Tenerife. Evidentment hi va haver un canvi de plans que no m'esperava: ens vam casar i no vam canviar la residència; va ser ella la que va venir cap a Gràcia. Però al cap d'un any, les circumstàncies professionals van fer que la nostra vida es desenvolupés aquí a Tenerife. Una cosa que no entrava en els meus plans. I és clar, la passió escapulada me la vaig endur, però el que era veure partits de l'Europa, es va acabar. I és la part més dura que em toca cada diumenge, quan m'aixeco dic 'ostres, si pogués agafar un avió que trigués 20 minuts! Un reactor d'aquests! (riu) me n'anava' Però és clar, impossible"
Als anys 90, no només era impossible viatjar en 20 minuts de Tenerife a Gràcia, sino també una cosa tan comú avui en dia com escoltar la ràdio per internet. De manera que en Carles s'ho va fer venir bé per enviar els seus propis corresponsals al Nou Sardenya: "Evidentment, jo no deixo de ser soci, em nego rotundament. I el meu pare (que fins aleshores no tenia cap mena d'interès per l'Europa perquè, com ja he dit abans, era del Barça) jo li dic: 'mira, si no t'importa, ja que tens el carnet meu, aprofites, vas als partits, i després jo et truco per telèfon, i m'expliques i parlem'. Així va ser durant els primers dies. Ell va al camp, i m'explica després el partit." Una bona manera de tenir fonts fidedignes per saber cóm havia anat el partit. Però, és clar, allò tenia un petit problema de falta d'immediatesa. I a grans problemes, grans (i imaginatius) remeis: "Però és clar, jo aquella passió del moment, no podia esperar a què el pare arribés a casa i després m'expliqués. Llavors, què feia? Trucava a la meva mare, que em posava la ràdio, deixava l'auricular al costat de la ràdio, i jo sentia els partits de l'Europa per la ràdio, en directe. Perquè no em podia esperar a què el meu pare arribés a casa a explicar-me cóm havia anat el partit! (riu)". Una solució espectacular, però potser una mica cara, no? "Sí, deu n'hi do. No ho sé, no ho recordo. Per sort aquesta etapa ja ha passat, perquè ara amb les noves tecnologies i amb internet, ja puc seguir l'Europa minut a minut. Però sí és veritat que en aquella època em gastaria molts diners en telèfon, sí. Però no et puc dir quantitats, perquè no les recordo" (riu). I a tot això, la teva dona cóm es prenia que aquells magnífics diumenges de sol canari te'ls passessis enganxat a un telèfon de casa escoltant futbol, enlloc de sortir a fer un tomb amb ella? "Era l'únic vici que tenia, i aleshores, m'ho permetia. Deia 'les seves dues hores d'europeïsme que les gaudeixi tot el que pugui, ja que el pobre no pot estar allà'. Ella ja ho va viure: l'any que vam estar vivint a Gràcia, ella anava amb mi al futbol a veure l'Europa. Va coincidir amb la temporada a 2ª B que anàvem al Feliu i Codina d'Horta a veure els partits, i ella va entendre el que era la meva passió europeïsta. Sempre m'ha recolzat en aquest sentit. No l'importava que jo fes conferències per telèfon. No ha tingut mai cap problema."
Això és amor, i la resta són tonteries! I quins són els teus records més especials dels partits radiofònics que escoltaves per telèfon? "Bàsicament recordo dos: el dia del Badaloní, amb el famós gol d'en Surrallés. La meva postura era, amb el telèfon, molts minuts amb l'auricular a l'orella. Era una cosa una mica incòmoda. I és clar, la tensió del partit va fer que al final, quan en Surralles marca el gol, els crits del locutor... jo no vaig poder reaccionar, vaig caure de la cadira al terra, inclús em vaig fer mal, però per no deixar de tenir el telèfon a l'orella, em vaig quedar al terra amb l'auricular enganxat. Va ser una cosa que recordaré tota la vida: aquells crits d'en Pep Sales, que era el locutor que estava escoltant en aquell moment, els recordaré tota la vida. Jo m'imagino que els que van tenir la sort de viure-ho en directe (perquè he vist les imatges), quan la gent salta al camp i tot allò, seria molt emocionant. Però la meva experiència va ser també espectacular!".
FONT: Mundo Deportivo
Pagaria per veure'ho!! I l'altre record? "També recordo el gol d'en Carlos Clay De França al Masnou, quan vam pujar a 3ª: també estava al menjador amb el telèfon a l'orella, que la tenia vermella, vermella, vermella, i també saltant...!! Inclús m'ha coincidit moltes vegades que he tingut gent a casa, i em veuen saltant i cridant amb el telèfon a l'orella, ha de sortir la meva dona 'no, és que està escoltant el futbol'. I diuen: 'quin futbol està escoltant per telèfon?' (riu) És una cosa molt curiosa, i tinc un record molt maco d'aquestes vivències"
FONT: Youtube (EuropaTV)
La passió escapulada d'en Carles Botam no es limita només a seguir els partits a distància, sinó que de tant en tant, també fa alguna escapadeta al Nou Sardenya... o a d'altres camps: "La sort que he tingut fins ara és que sempre que he viatjat per veure l'Europa, sempre l'he vist guanyar. En concret, 4 partits. D'altres poder m'han coincidit de casualitat que anava de viatge i jugava l'Europa i anava; però el de la final de Copa Catalunya del 98 al Miniestadi sí que el vaig fer expressament. No sé per què, tenia el presentiment que aquell viatge valdria la pena. Em deien 'ens ficaran una pallissa', però no sé per què, tenia aquell presentiment i aquell pàlpit de què seria una nit gloriosa. I efectivament. També em vaig gastar una pasta! Imagina't, en bitllets d'avions i tot això! A mi lo de l'Europa em surt molt car! (riu) Però val la pena; una experiència molt maca. I després he vist partits molt macos: desplaçament a Manlleu, contra el Llagostera, amb el Manlleu a casa... que sempre hem guanyat." Doncs ja et pots anar reservant bitllets per al play-off, eh? "Amb aquest percentatge d'efectivitat que tinc, em reservaré el viatge per al partit decisiu del play-off i veure'l guanyar!"
Celebrant la Copa Catalunya del 98, a la sortida del Miniestadi (FOTO: Arxiu personal Carles Botam)
I en els cas dels Botam, el sentiment escapulat no es va transmetre de pares a fills, sinó a l'inrevès: "La meva família, culer. La meva mare ha estat de bàsquet tota la vida. El futbol, com moltes dones. Per sort, la cosa ja està canviant; però en aquella època, les dones el futbol res de res. El meu pare va començar anant amb el meu carnet; al final, la meva mare es va treure el seu carnet per acompanyar-lo. Ara té el seu carnet de jubilada, i diumenge a diumenge no fallen mai. Però no es queda aquí la cosa: el que més m'ha sorprès és que, possiblement, ja tenen inclús més passió que jo per l'Europa. Quan parlo amb ells i m'expliquen les incidències del partit, jo noto aquella passió, aquell nerviosisme de cóm m'explica la meva mare. I que si diumenge vinent... i aleshores jo, és clar, tiro enrere l'experiència que tinc de quan jo estava allà i passaven del tot del tema de l'Europa (riu), i ara els pobres tenen una passió que està encomanada per mi! A nivell espiritual, m'omple més encara, no? Són la meva projecció espiritual: estan allà al camp tots els diumenges, i a més, ja no estan allà per explicar-me el que ha passat, sinó que ho viuen amb passió. De fet, jo no vull perdre aquell sentiment"
Hereus de la passió escapulada: els pares d'en Carles, en un desplaçament a Andorra de 2ª B (FOTO: Arxiu personal Carles Botam)
En aquestes circumstàncies, i amb les noves tecnologies, ara sí que en Carles pot estar informat minut a minut dels partits de l'Europa: sigui a través de twitter... o amb corresponsals materns al Nou Sardenya: "Sí! A més no perd detall! Jo flipo amb ella! Una persona que, de futbol, zero, m'explica, se sap el nom dels jugadors... de vegades la truco al mòbil en partits molt importants, quan jo em poso nerviós; perquè ho segueixo per twitter, però vull veure, com aquell qui diu, a peu de camp. I la truco al mòbil als últims 5 minuts, com el dia de l'Olot, que jo estava tan nerviós, amb aquella prolongació que no s'acabava mai el partit. I jo: 'mama, mama!! Explica'm per on és la pilota!! Qui la té?...' Una sèrie de factors emotius que em fan ser feliç amb l'Europa. I que duri!". I el que semblava un acte de compromís i amor matern, s'ha convertit en un fet natural i espontani: "Ara ja estic tranquil, perquè al principi tenia una petita sospita de que ho fes per obligació: 'ostres, m'haig de veure aquí al camp de l'Europa veient futbol per obligació perquè després el meu fill em trucarà per preguntar-me'. Però no, ara ja he descobert que a ella li encanta, i gaudeix com el que més amb això de l'Europa"
Amb els nebots, al Nou Sardenya; ara l'Adrià és speaker del camp (FOTO: Arxiu personal Carles Botam)
I sembla que el sentiment escapulat a la família Botam no acaba aquí: "El meu nebot, l'Adrià Botam, és un dels speakers de l'Europa. I no només això. Les vegades que puc parlar amb ell, el que em deixa més tranquil és que... al principi, sí, li agradava el futbol, per anar amb els amics, i tal. Però ara que ja és una persona adulta, veig que té un sentiment arrelat per l'Europa. Perquè això es nota quan parla del seu equip, i dels seus colors, i els sentiments, es nota. I veig que la família, a través del meu nebot, continuarà l'europeïsme. Perquè ja, aquí a Tenerife, ho veig difícil: jo tinc una filla petita, però dubto que li pugui transmetre el sentiment europeïsta' (riu)
Desplaçament en família a Manlleu... i victòria, és clar (FOTO: Arxiu personal Carles Botam)
I si amb un passat de no massa alegries esportives, en Carles manté la passió escapulada a 2.200 km de distància, imagineu-vos aquest any, amb lliga i play-off en joc. Cóm estàs veient l'equip?"Perfecte! Ja feia moooltes temporades que estàvem ensopits, temporada rere temporada. Ja tocava. Semblava ja que començava l'any passat, la temporada passada que va començar amb molta il.lusió; però va ser una desfeta total. I aquest any sí que estem aguantant, i sembla que el play-off és una realitat; i aviam si podem lluitar pel primer lloc, perquè és molt important encarar el play-off, perquè tens moltes més possiibilitats. I si no, almenys jugar-lo i tenir la il·lusió. És el que dic: tenir un equip que sigui competitiu i jugui amb garanties. Després podràs guanyar o podràs perdre, perquè quan jugues un play-off és un cara o creu, són tots equips amb molta qualitat. Però tenir la il·lusió després de tants anys esperant un moment com aquest. Altres anys, la diferència és que esperaves que acabés la temporada perquè se't feia molt llarga. I ara estem gaudint diumenge rere diumenge. La cosa va bé". I a veure si una temporada exitosa pot fer crèixer encara més la passió escapulada arreu de la Vila, la ciutat i el país, no? "A veure si és veritat. Jo és un dubte que sempre m'ha quedat: pensava que amb això de l'Escola de futbol, potser molts pares acabarien anant als partits, a banda de veure els dels seus fills. Igual sóc pessimista, perquè altres diran que per a un equip de 3ª que vagin 1.200 persones està molt bé. Home, jo et puc dir que aquí a l'illa de Tenerife, la mitjana als partits de 3ª poden ser 150-200 persones. No hi van més. Pot ser un luxe tenir 1.200 persones en un partit de 3ª al camp, però jo sempre vull més de l'Europa. Perquè conec la història de l'Europa, i el que ha estat l'Europa; i quan miro als anys 20 la quantitat de socis que tenia, dic 'Per què no? Per què no aquesta flamarada es fa més gran, no?'. És una possibilitat teòrica, no? Que en siguin més. M'agradaria que fossin més". Doncs potser amb un ascens a 2ª B la cosa podria crèixer. Però el que sembla impossible que pugui crèixer encara més és la fascinant passió escapulada d'en Carles Botam...
(Si coneixeu més històries de passions escapulades, feu-me-les arribar a través dels comentaris d'aquest blog, twitter o al mail traperinho@gmail.com. Gràcies!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada