divendres, 21 de febrer del 2014

Opinió: Això no és futbol

FOTO: La Xarxa

Han estat dies molt desagradables de parlar ben poc de futbol i sí d'altres coses que poc tenen a veure amb l'esport; personalment, tinc moltes ganes d'oblidar tot plegat, però m'agradaria fer 4 reflexions en fred i en veu alta. Tots hem viscut el submón del futbol amateur des de moltes perspectives. A mi, personalment, m'ha tocat fer-ho com a jugador, com a espectador i com a periodista. I estic convençut que tots hem viscut més d'una i de dues vegades situacions de vergonya aliena en molts camps del nostre país. Situacions on el fair-play era trepitjat de manera barroera per una competitivitat mal entesa que deriva en deixar de respectar al rival i, en alguns casos, en violència (verbal o física). Des del terreny de joc, des de la banqueta, des de la grada, o fins i tot, des de la llotja. I segurament com que això ha passat sempre i ho hem viscut 1000 vegades, ho donem com a normal. "Això és futbol", diem moltes vegades. Una frase conformista i covard, que l'únic que fa és intentar amagar la merda sota la catifa, i fer veure que tenim el piset ben net i polit. 

Diumenge, a La Bòbila, i els dies posteriors, als mitjans, han passat moltes coses. I com bé deia en Toni Carrillo, tots hauríem de mirar-nos el melic. Perquè segurament tots tenim, en menor o major grau, part de culpa en situacions com aquestes. Vull partir de la base que a tots ens apassiona aquest esport, i per això li dediquem tantes hores fent el nostre rol determinat. Però segurament no tothom entén el futbol de la mateixa manera. La meva forma de veure el futbol és la d'un espectacle que em fa gaudir; que em fa conèixer moltíssima gent a la que segurament no podria conèixer d'una altra manera perquè tenim interessos i inquietuds diferents; que em fa compartir moments i experiències, bons i dolents, que, ves per on, em fan ser millor persona: perquè a tots ens agrada guanyar i sentir-nos els reis del mambo, però tant o més important que això és perdre (i saber-ho fer), per valorar millor els bons moments, i per aprendre valors com el respecte als altres o el saber atribuir els mèrits als rivals que han estat millors que tu o que, simplement, aquell dia han estat més afortunats. Saber admetre que un dia has guanyat de sort i sense merèixer-ho o que l'àrbitre t'ha afavorit és perfectament possible i recomenable per a la pròpia salut mental i esportiva. O saber aplaudir els golarros de Manel Sala, Baruc o Velillas encara que et facin perdre un partit al Nou Sardenya, és de justícia i esportivitat.

Per aquesta manera meva d'entendre el futbol, mai he entès algunes actituds. Em sembla perfectament respectable que optis per jugar al toc o prefereixis fer-ho amb futbol directe; que juguis amb 3 davanters o que fotis l'autocar a la teva propia àrea; que busquis el futbol combinatiu o que optis per un futbol més físic. Però el que mai entendré són determinades actituds de futbol subterrani que poc tenen a veure amb l'esport. Per exemple, anar a buscar-li les pessigolles a un futbolista des del primer moment perquè saps que és de sang calenta i vols intentar que l'expulsin. Una trepitjadeta en pilota dividida per aquí, una puntadeta quan cau al terra per allà... potser això fa 10 anys, en categories regionals, quedava amagat sota la catifa. Però al 2014, en plena era de les noves tecnologies, i quan, per fortuna per al futbol català, televisions com BTV, La Xarxa o moltes cadenes municipals estan gravant el que passa als camps, acaben deixant en evidència a qui ho fa. De la mateixa manera que deixen en evidència a qui fa comèdia. El problema en la jugada que origina l'expulsió del passat diumenge és que jo encara no he vist ni una sola imatge que aclareixi si hi ha agressió o si hi ha teatre. Ramon diu que no hi ha res i no tinc cap raó per no creure-me'l; i de la mateixa manera, Rafa Leva diu que el va intentar colpejar al pòmul i que ho va evitar amb un dit que ha acabat fisurat, com vam poder veure posterioment per televisió. I també me l'he de creure, per molta etiqueta de "pol·lèmic" que alguns vulguin atribuir-li amb major o menor justícia. Bàsicament, perquè no tinc la certesa absoluta de qui m'està dient la veritat en tot això. Si el porter de l'Europa va fer comèdia, molt mal fet des del punt de vista del fair play. Ara, des d'un punt de vista humà, també puc entendre perfectament que un acabi fins els nassos de que el burxin i acabi traient profit de la situació, perquè sigui el caçador qui acabi caçat. Si això és el que va passar, no ho justifico, però ho entenc. I si això va passar, la situació és completament injusta per a Ramon, que a més ara haurà de complir un partit de sanció; però potser vindria tant o més provocada per l'actitud prèvia d'alguns companys d'equip; sigui premeditada prèviament, o sigui producte, simplement, d'una successió de jugades provocades per la tensió pròpia del moment. Però insisteixo, crec que aquí només hi ha dues persones que saben del cert què va passar exactament. I han estat moltíssimes més les que han opinat com si estessin en possessió d'una veritat que gairebé ningú va veure amb precisió.

Una altra qüestió és tot el que va venir després. Puc entendre perfectament que quan t'expulsen a un jugador, protestis. I fins i tot puc entendre que quan t'expulsen també a tu, a 200 revolucions per minut, i amb temperament calent (jo també el tinc, encara que en fred pugui semblar que no) et neguis a marxar en un primer moment fins que l'àrbitre et doni una raó. Toni Carrillo es va equivocar i després ho va admetre en roda de premsa, cosa que l'honora. Però crec que un entrenador també té un punt de responsabilitat que l'ha de fer tenir el cap fred i donar exemple als seus jugadors. Si, com em diuen jugadors de l'Europa que hi eren, i tal i com semblen demostrar les imatges de La Xarxa, va dir als seus jugadors que anessin a per Rafa Leva, també molt mal fet. De fet, em semblaria bastant més sancionable i reprobable aquesta actitud que no que li hagin caigut 3 dels 6 partits per protestar (3 partits de càstig per protestar em semblen excessius, perquè una protesta no es pot equiparar al joc violent o a la insubordinació). En això sí que estic molt d'acord amb ell: els entrenadors estan rebent per tots costats des de fa unes temporades, i qualsevol expulsió comporta un mínim de 2 partits de càstig, cosa que en molts casos em sembla desmesurada. Si no, que li diguin al pobre Toni Teixidó en el partit d'aquest any Rapitenca-Europa, quan el van expulsar de manera completament injusta. 

Un altre fet molt reprobable és el de l'àrbitre. Pot ser molt humà tenir por en una situació tensa com la que es vivia diumenge. Jo sóc el primer a qui incomoden molt aquestes situacions, i puc arribar a sentir certa empatia. Però no pot oblidar que, com a àrbitre, té una responsabilitat (i per això cobra). I també com a màxima autoritat en un partit de futbol, ha de ser l'últim en abandonar el terreny de joc, siguin quines siguin les circumstàncies. Sobretot tenint en compte que els ànims estaven molt calents a la grada, i no hi havia cap membre policial al camp que garantís la seguretat de jugadors, tècnics i aficionats. Marxant abans que ningú, també és còmplice que hagin quedat pràcticament impunes els cops que va patir el segon entrenador de l'Europa Dani Contreras, l'intent d'agressió a Rafa Leva recollit per les càmeres de TV, o algunes escopinades i gots de cervesa que van caure sobre els jugadors quan marxaven a vestidors. Com que ell ja era al seu vestidor, tot això no ho ha reflectit a l'acta, i per tant, ha quedat sense càstig. Com us deia abans, jo també he estat espectador i m'he cagat en 1000 àrbitres quan he pensat que estaven perjudicant al meu equip. Però d'aquí a agredir o llençar coses, hi ha un món. Sense anar més lluny, en l'Europa-Cerdanyola al Nou Sardenya hi van haver moltes protestes davant un arbitratge tant o més pol·lèmic que a La Bòbila, però ni hi van haver agressions, ni escopinades ni cap dels 3 expulsats es va negar a abandonar el terreny de joc. Només faltaria. I espero que si això passa algun dia a l'estadi gracienc, els culpables siguin expulsats immediatament i no puguin tornar a entrar mai més, per molt de l'Europa que puguin ser.

I aquí també tenen una gran responsabilitat els clubs; sobretot, en el cas concret de diumenge, si els fets els protagonitza un sector molt concret de seguidors, reincident, i que en cap cas pot representar a tota l'afició del Cerdanyola. Seria injust per a la gran majoria d'aficionats del club vallesà que per culpa de 4 brètols quedi tacat el nom de tota una afició, tot un club o tota una ciutat; i per això no entenc que des del club mirin cap a un altre costat i no facin res per evitar determinades actituds, sobretot després de fets tan greus com els que van passar amb l'afició del Figueres a la Copa Catalunya. És clar que, veient segons quins tuits impropis d'un dirigent, o la manera com es va tractar a companys que simplement intentaven fer la seva feina, radiant en directe el que passava o intentant gravar-ho tot amb una càmera de TV, potser s'entendrien moltes coses. Però prefereixo pensar que tot va ser fruit dels nervis del moment. Tots ens podem equivocar en moments així, i jo el primer.

Un altre actor de tot plegat hem estat els mitjans de comunicació. I segurament també hem fet coses malament. Començant per alguns titulars i relats de premsa completament tendenciosos des d'una banda, que semblaven fets amb una bufanda al coll, i que oblidaven valors bàsics de la nostra feina, com l'anàlisi fred, precís i rigorós de la realitat que veiem al davant dels nostres ulls, més enllà dels tòpics o etiquetes que se li atribueixen a alguns protagonistes, amb absoluta irresponsabilitat periodística i a partir de prejudicis previs. O seguint per entrevistes des de l'altra banda on es feien preguntes/afirmacions rotundes sense saber realment què havia passat. I potser fins i tot nosaltres, en l'afany de donar veu a tothom com ha de fer un mitjà públic, o en el meu personal de voler reflectir en aquest blog tot el que es publica sobre l'Europa, vam contribuir de manera involuntària a que la pilota anés fent-se més gran. De tot s'aprèn.

Per últim, també volia fer una darrera reflexió sobre la resolució del Comitè. Personalment celebro que el partit s'hagi de reprendre, perquè considero que els punts s'han de guanyar o perdre dins el camp. I em semblaria injust que la feina de tota una setmana dels jugadors dels dos equips no servís per a res. El que no acabo d'entendre és que si, segons l'acta arbitral, els motius de la suspensió van ser una qüestió de seguretat, el partit es reprengui a porta oberta. Ho celebro pel 90% dels aficionats d'un i altre equip que estaven veient el partit, perquè no han de pagar justos per pecadors, però em sembla bastant incoherent: els motius de la suspensió i la resolució final no lliguen. Potser serà que el meu cervell de periodista no dóna per a més. Sigui com sigui, com molt bé deien ahir els dos presidents, coincideixo amb ells que ha arribat l'hora de passar pàgina, agafar distància i deixar que passi el temps, per que tot es calmi. I que tots plegats puguem disfrutar d'un bon espectacle futbolístic en la represa, que guanyi qui més s'ho mereixi aquell dia, i que al final del partit hi hagi les felicitacions, concòrdia i respecte que tant vam trobar a faltar diumenge. Al final, guanyi qui guanyi, tots haurem de matinar per anar a currar el dia següent.

Obviament, tota aquesta parrafada és només una visió personal de tot plegat, a partir de tot el que hem vist, llegit i escoltat aquests dies. L'avantatge de fer un blog personal és que puc dir el que vull quan vull, sempre intentant ser respectuós i rigorós, més enllà que ho faci des d'una perspectiva obertament escapulada i individual. Els que em seguiu de fa un temps sabeu perfectament que si un dia ens regalen un penal, no tinc cap problema a dir-ho, de la mateixa manera que si crec que ens en roben un, també ho diré; em sembla just fer-ho així. I no cal dir que puc estar equivocat o mal informat en moltes coses. Jo també sóc humà i la cago un munt de vegades. Però el que tinc claríssim és que TOTHOM hauria de reflexionar amb calma per corregir els propis errors i evitar que es tornin a repetir situacions similars. Personalment, aquest no és el #futbolcat que vull viure. Perquè per molt que em diguin que aquestes coses han passat tota la vida i que "això és futbol", em nego a acceptar una postura tan conformista. I l'escombra per treure la merda de sota la catifa l'hem de passar entre tots.