 |
| FOTO: 'Vamos, escapulados!' |
Van passant les hores, i aquell regust amarg de l'eliminació del playoff davant el Terrassa va deixant pas a la dolçor de les moltes coses positives viscudes aquestes últimes setmanes en clau Europa. La piloteta no va voler entrar, sí, i segurament el Terrassa va tenir dues coses claus per encarar un playoff que marquen les diferències en aquest tipus de competicions: encert i ofici. Res que no es pugui aprendre i corregir la pròxima vegada, esperem que l'any vinent, si aquesta distòpica realitat que vivim als darrers mesos ho permet. Vam jugar i vam fer mèrits com per tenir millor sort, és cert, però ells van fer perfectament tot el que havien de fer per passar a la final (coneixent Xevi Molist i les seves muntanyes de papers estudiant minuciosament els rivals, res estrany). I en cap cas es pot dir que sigui injust que hi siguin, com tampoc ho hagués estat si hagués passat l'Europa. Felicitats pel triomf, i ja que ens heu deixat fora, que sigui per pujar, no fotem!
Sigui com sigui, la derrota aquesta vegada va ser diferent a altres eliminacions recents en què els rivals havien estat clarament superiors. I personalment em deixa dues sensacions molt evidents: orgull i esperança. Orgull per la manera com s'han fet les coses, tant a la gespa com a nivell social i comunicatiu. I esperança perquè la plantilla és jove (amb els punts necessaris d'experiència per equilibrar-la), té gana i molt de talent, i a poc que es facin bé les coses i es doni continuïtat a la feina feta aquests dos últims anys amb David Vilajoana a la banqueta, això hauria de ser només un punt i seguit i una derrota necessària. Una d'aquelles desfetes que acaben sent victòries en un futur pròxim. No ens enganyem, a la vida hi ha tantes o més derrotes que victòries, i és aquí on un aprèn i es va fent més gran, més fort i també més humil (encara que sembli contradictori), conscient de les pròpies limitacions, dels potencials i de les realitats que viu. I de la mateixa manera que arribar fins aquí ha estat fruit d'una feina col·lectiva des de molts àmbits, ara també és en mans de tothom que aquestes intuicions i sensacions que ens deixen la temporada i el playoff siguin una realitat la pròxima temporada. Això no pot ser un punt i final. Tenim tots els elements per convertir-lo en l'inici de quelcom molt gran que ja és més a prop d'arribar.
 |
| FOTO: Àngel Garreta / CEEuropa.cat |
Ara la feina comença pel club i el cos tècnic. Ells són els que han de construir el nou Europa: amb 4 retocs que reforcin l'equip, és clar, però sobretot han de convèncer els futbolistes per mantenir aquest bloc tan equilibrat i que ens ha fet sentir tan orgullosos, per esforç, compromís i pel joc desplegat en molts i molts partits (com el d'ahir a Badalona). Sempre he dit que el futbol és una metàfora perfecta de la vida (i viceversa), i m'he sentit identificat amb els equips que juguen a l'atac, de forma valenta, alegre, sense embuts, de cara a barraca. Si això és un joc, anem a jugar sense pors ni repressions, no? Així vull el meu Europa. Un equip que guanyi fent gaudir, i que planti cara i faci valer molt cara la derrota als rivals. Podem perdre, sí, perquè forma part del joc, però hauran de treure el fetge per la boca perquè els exigirem des del primer minut fins a l'últim. Un error en una passada o en una rematada a boca de gol pot passar, és perfectament humà. Però l'esforç i l'ambició són irrenunciables. I això que costa tant d'aconseguir, ahir l'Europa ho va tenir. Ho ha tingut en tota la temporada, de fet. L'equip ha jugat sempre amb V de Victòria.
Una part importantíssima per a la continuïtat del projecte la tenen també els grans protagonistes, els jugadors. Quan un equip brilla i juga bé al futbol atrau l'atenció d'altres equips, alguns de categories més altes. I és lògic i perfectament humà que puguin tenir ambicions esportives i experimentar una categoria com la Segona B. No hi pot haver retrets en aquest sentit, i ens hem de sentir privilegiats per haver pogut gaudir del joc, l'entrega i els gols d'algun futbolista que possiblement ahir jugués el seu últim partit amb la samarreta de l'Europa. Però el que em costaria més d'entendre és que jugadors importants marxessin a altres clubs de Tercera, si no és per una situació personal que així ho requereixi. Un equip és una forma com una altra de compromís col·lectiu. Com una segona família. I tots sabem perfectament que no és fàcil trobar famílies ben avingudes i amb harmonia. Des de fora (i puc equivocar-me, jo no visc el dia a dia del vestidor i del club), tinc la sensació que ara mateix a l'Europa hi ha un bon equilibri entre ambicions esportives, econòmiques i socials. I això s'ha de valorar i tenir en compte abans de provar noves aventures que tenen la incertesa del que encara s'ha de gestar. Aquí ja tenim gran part del camí i de la feina fets, i la llavor que s'ha plantat donarà els seus fruits en un futur pròxim si la continuem regant entre tots, no en tinc cap dubte. I els jugadors sou la clau de tot.
 |
| FOTO: 'Vamos, escapulados!' |
I està claríssim que l'altre gran triomf del playoff ha estat l'afició. A les últimes setmanes hem vist una comunió amb la Vila de Gràcia que jo no havia viscut mai en tota una vida vivint aquí (i ja tenim una edat...). Per mil raons que ara trigaríem massa a treure en clar, l'Europa i Gràcia havien perdut la connexió, però aquest playoff ha de ser el punt d'inflexió que fa massa temps que hauria d'haver arribat. Les imatges de banderes als balcons, pancartes a les places, cartells de suport a comerços i institucions històriques de la Vila... això no es pot deixar perdre. És una oportunitat irrepetible per tornar a connectar amb una comunitat de gent que potser ni sabia o ni recordava que a Gràcia hi ha un equip històric que es diu Club Esportiu Europa. Hi ha molta gent que sent una profunda desafecció amb aquest gran circ / negoci en què s'ha convertit el futbol d'elit actual i que vol tornar a sentir les emocions primàries del futbol de tota la vida (com diu Àlex López Vendrell en un article avui a Panenka, "tornar a allò essencial"). Tenir un club i uns colors que et representin, una comunitat de gent de la que sentir-te partícep a partir dels valors que transmet, i que vagi més enllà del que és pròpiament el futbol. Una institució que es mulli també pels drets i les llibertats de la societat en la que viu.
L'Europa ha d'aprofitar aquest impuls amb campanyes que incentivin la captació de nous socis o abonats, i que cada partit al Nou Sardenya sigui una festa del futbol popular: tenim un equip que juga un futbol atractiu i valent, tenim un estadi on es respira un ambient saludable i d'esportivitat, i una afició que anima en positiu, sense hostilitats ni odis viscerals gens saludables cap a ningú, i que ha demostrat que serà sempre al costat de l'equip guanyi, perdi o empati, mentre jugadors i tècnics respectin els valors esmentats abans. Després d'una derrota dolorosa en una competició que havia despertat tantíssima il·lusió, el resum gràfic de tot el que hem guanyat aquestes setmanes (i un contrast amb altres imatges que vam veure dissabte) és la rebuda a l'autocar de l'equip ahir a la nit per part dels Eskapulats (quin regal va ser la vostra aparició al 2013, com ho van ser en el seu dia el Caliu, la Torcida, i tantes altres penyes! No perdeu mai aquest passió eixelebrada de la joventut, i continueu transmetent-la als que vénen per darrere!). Com deia l'Àngel Garreta, hem perdut un partit, però hem guanyat una Vila. Ara no la tornem a deixar escapar (i en això també s'han de mullar les institucions i polítics que després voldran sortir a la foto quan el club aconsegueixi èxits).
FONT: 'Vamos, escapulados!'
I la realitat immediata de l'Europa passa també per una altra situació que no podem obviar: la pròxima temporada hi haurà eleccions. Ahir l'actual president Víctor Martínez expressava que la seva voluntat seria fer-les abans de Nadal, i tant ell com David Prats ja han anunciat que es presentaran a la cita electoral. Tots sabem que aquest tipus de situacions moltes vegades acaben provocant interferències en la trajectòria dels equips, i coneixent perfectament de l'amor que sentiu pel club, tant vosaltres com si es presenta algun altre candidat, feu-nos sentir també orgullosos. Que sigui un procés electoral en positiu, saludable, de propostes, arguments i intercanvi d'idees, i intentant que interfereixi el mínim possible en la trajectòria dels equips (el sénior masculí i també el femení, que cal seguir potenciant en paral·lel a la visibilitat i el reconeixement social que guanya mica en mica l'esport femení. Feu-nos sentir orgullosos i orgulloses també en això). Al final, guanyi qui guanyi les eleccions, el més important és que hi surti guanyant l'Europa. I aquí els èxits i els fracassos han de ser col·lectius. Com la "gran família" que deia avui Ignasi Varona en un tuit. Com el meu 'tocayo', jo ara mateix estic igualment enamorat d'aquest Europa i de la seva gent, i llueixo més orgullós que mai la bandera al balcó i la samarreta per fer el partidet amb els amics, anar a comprar el pa, a la platja, de vacances de proximitat o a l'altra punta del món, o allà on ens deixi la distòpica realitat que vivim. Però, com molta altra gent, vull encara més. I ho vull d'aquesta manera. Per poder continuar dient amb orgull i estima que som d'allò que ens representa: de Gràcia, de l'Europa.
 |
| FOTO: 'Vamos, escapulados!' |
