Miquel Carvajal, el mític capità que va aixecar les Copes Catalunya del 97 i 98
(FOTO: 'Vamos, escapulados!')
A poques hores per jugar la tercera final de Copa Catalunya de la història de l'Europa, la Vila de Gràcia somia aixecar-ne la tercera. Qualsevol que superi els 30 anys pot recordar aquelles mítiques finals guanyades davant el Barça de 1997 i 1998, amb imatges inesborrables: Robson i Mourinho aplaudint els jugadors de l'Europa que els van guanyar la primera final, el gol de Fernando, o el d'Endrino i les aturades de Serafín a la tanda de penals del Miniestadi, les celebracions a la balconada de la Plaça de la Vila, o els gestos de ràbia del capità Miquel Carvajal en aixecar els dos títols. El que va ser defensa central durant 5 temporades i 169 partits oficials continua enganxat a l'actualitat escapulada i es deixa caure molts dies pel Nou Sardenya per veure els partits de l'Europa, com a bon veí del barri. Quedem amb ell a l'estadi que acollirà la final entre Europa i Girona, i vestint una samarreta amb l'escut de l'Europa i el lema 'Orgull Gracienc', ens recorda les històriques finals d'ara fa dues dècades, i comenta les sensacions prèvies a la final de dimecres...
FONT: 'Vamos, escapulados!'
Carvajal conversa amb Cano i Pedro Dólera, en la setmana prèvia a la final de Copa Catalunya 2015
(FOTO: 'Vamos, escapulados!')
Primer de tot, què fa avui en dia Miquel Carvajal? Continues amb alguna vinculació amb el futbol?
No, amb el futbol ja no. Quan vaig plegar de l'Europa en les dues tasques que vaig fer, de futbol ja res. Venir a veure l'Europa, i seguir el futbol perquè m'agrada. Però participant-hi jo, no.
El dia a dia de l'Europa sí que el segueixes, oi?
Sí, sí. Jo sóc del barri, i sempre que puc, vinc, encara que sigui una estona si he de fer alguna cosa. I si puc escapar-me, veig tot el partit. Sí que vinc, sí.
Què t'està semblant de moment aquesta temporada? Un xic irregular, no?
Sí, van haver-hi aquells 5 partits seguits que es van perdre, però jo crec que ara tornen a estar bé. Estan amb una mentalitat forta; ja es va veure la setmana passada, després de l'empat al minut 90, vam marcar. I jo els veig bastant sencers ara. Millor inclús que al principi. Si no en joc, que també, mentalment millor que a principi de temporada inclús.
Sempre van bé per a un equip passar aquests mals moments, per enfortir-te com a grup, no?
Sí. No és imprescindible, però va bé. El companyerisme està molt bé, però anar a fer una cervesa la fa tothom. El companyerisme esportiu, quan un tira d'aquí i l'altre tira d'allà, això fa pinya i fa equip. Això fa equip amb totes les lletres que té la paraula, obviament.
La pinya escapulada té un tercer repte gegant, davant un dels millors equips de Segona A
(FOTO: 'Vamos, escapulados!')
I veus aquest Europa capaç d'assolir els reptes que té per davant? De moment, com a mínim play-off (i després ja veurem si l'ascens), i la final de Copa Catalunya?
Jo el veig bé per fer el play-off, i crec que amb el Girona guanyarem, encara que evidentment és un equip de més categoria esportiva... actualment. És un partit que venen aquí a casa, nosaltres tenim apamada la nostra gespa artificial, ells tenen una situació complicada a Segona A... a veure cóm venen ells, però nosaltres hem de sortir a tope, a mossegar, i si no volen perquè tenen altres coses al cap, és el seu problema. Hem de mossegar, i jo crec que guanyarem.
T'esperes un partit com el del Barça B o el Sabadell? O t'esperes un Girona que plantarà més cara?
Un Girona que plantarà més cara. Sortiran a guanyar i plantaran més cara que, sobretot, el Sabadell. El que passa és que, psicològicament, si nosaltres estem a sobre i els mosseguem, i veiem que no tenen el dia, doncs serà el moment de donar l'estocada.
Suposo que aquests dies que s'està començant a parlar, i molt, de la final de Copa Catalunya, i s'està començant a mirar enrere, a aquelles copes del 97 i el 98, a vosaltres us duen venir molts records, no...?
Sí, venen records, perquè la majoria de dies no hi penses. Pero a vegades, quan ve una cosa així, penses: "ostres, dos anys seguits, que elimines l'Espanyol, dos anys seguits guanyes al Barça; el segon any el Barça que tenia 7 tios que van jugar el Mundial... i dius: "hòstia, això vam fer? No pot ser" (Riures) Però sí, sí, va ser.
Amb la perspectiva del temps, és encara més bèstia la sensació de dir: "hostia, és que allò va ser molt gros"
Jo crec que sí, perquè la primera vegada que vam guanyar, pot ser la novetat... però és clar, la segona, és el que et dic; vam jugar al Miniestadi, ells van posar molts titulars, molts. Recordo que tots eren titulars del primer equip, evidentment sense Guardiola, Figo i no recordo qui era l'altre que no hi era. Els demés eren del primer equip. Ja et dic: 7 mundialistes, i a més es van posar per davant ells... sí, quan ho mires amb el temps, dius: "jolin!". Recordo en Van Gaal, quan sortíem d'allà, un amic meu que va entrar fins a la rampa que hi ha, li va dir: "què? T'has lluït!". I el tio es va emprenyar com una mona i li va contestar i li va dir de tot, i jo vaig pensar: "mira, veus? Almenys s'ha emprenyat, i això vol dir que hem fet una cosa gran".
Anant una per una a les dues finals, la del 97, que era la primera que us trobàveu amb el Barça; no sé si anaveu una mica amb els ànims de dir: "bé, com a mínim que nos ens golegin"
Sí, sí, aquest era l'ànim. No es deia públicament, però tots pensàvem això. La gent de l'Europa ho sabem, no? La gent va anar a estudiar, jo vaig anar a treballar tots els dies. I després de la feina, a les 8 estava treballant, anar-hi, i l'endemà un altre cop. La por era realment que diguis: "bé, la TV, què bonic, Europa i tal, i t'han fotut 6 i dius, quina gràcia, no?" Però no, no. Ens vam crèixer molt, vam estar molt ficats tots els que vam ser-hi, i obviament va anar molt bé.
És clar, aquell dia, cóm va ser per a tu? Et devies aixecar molt d'hora per anar a treballar i després cap al partit?
Sí, sí. Així realment, tal i com has dit. Em vaig aixecar a les 7, vaig anar a treballar, tot el dia treballant, i quan vaig sortir a les 6 i escaig me'n vaig anar cap a L'Hospitalet. I el següent any, igual.
I la final en sí del 97, cóm la recordes? 3-1, és que vau guanyar, i vau guanyar bé
Sí, sí, vam guanyar. Jo recordo que, quan anàvem 0-0, la por aquesta individual que suposo que teníem tots de la golejada, va desaparèixer bastant ràpid, perquè ens estaven sortint bé les coses, els apretàvem, ells no ens arribaven... i, hòstia, quan vam poder començar a combinar i tot, perquè ho vam fer, ostres, les coses van canviar bastant, no? Inclús ens vam posar per davant en el marcador, i ells van fer el 2-1, però res. Va estar molt bé.
Quina va ser la consigna de Moratalla? Algun missatge en especial abans del partit, al descans...?
No, un missatge especial no. Però sí molta intensitat en els comentaris (ell era una mica així), repassar un per un, moviments que no fèiem habitualment... i que el primer, un es va despistar i va fer el que fèiem habitualment (Riures) però bé, això són coses que passen! Però bé, moviments que no fèiem habitualment, com que els puntes sobretot Gandoy i Colomé trenquessin cap a dins en lloc de seguir per la banda... coses així, i després molta psicologia, no? Molta broma, repassar l'alineació fent broma de cada un d'ells, ens rèiem... una mica així, treure una mica aquesta... tensió no, perquè la tensió en un partit és habitual, però sí la tensió-por, no? I va anar bé.
Hi va haver algun vídeo motivacional, o alguna cosa d'aquestes?
No, no. Vídeos no, fins aquí no arribàvem!! (riures)
No hi havia ni VHS pràcticament!!
No, no!, exacte! (riures)
I escolta'm, la celebració del dia després a la Plaça de la Vila: aquelles imatges són brutals
Allò va ser molt maco, molt maco. En això sempre he pensat que a la primera es va fer i no hi havia tanta gent. A la segona, hi havia molta gent a la plaça, molta gent. I hosti, quan vam arribar, vam dir: "ostres!". Estava, no sé si plena, però és que pràcticament des de dalt es veia que darrere el rellotge segurament no hi havia, però és que es veia la part aquella i, hòstia... hi havia molta gent al barri contenta, no? Una cosa del barri, una entitat del barri que ha guanyat al Barça, i era un ambient molt maco.
Et va canviar, en certa manera, la vida o... com a mínim, jo què sé, anaves pel carrer i t'aturava la gent pel barri...?
Els primers dies sí, però després això passa (Riures). Hem de ser conscients que sí. Els primers dies sí, però... també els veïns "ostres, t'he vist a la TV, i tal i qual!", i jo pensava: "l'any passat també, però no deien res, no?". Sí, perquè no sé per què, va tenir més transcendència. Potser es va fer més publicitat... no sé. Però no, els primers dies sí que la gent et deia, però després no... amb el pas del temps ja no.
Bobby Robson i Mourinho es van fer socis de l'Europa arran d'aquella final...
Bobby Robson i Mourinho recordo... mira que Mourinho... (riures). Recordo que a la primera final que van perdre els jugadors del Barça es van quedar. I es van quedar Robson (que suposo que va ser qui ho va dir), Mourinho i Guillermo Amor, que era el capità; van esperar a peu de camp a què féssim la volta per celebrar-ho i ens van donar la mà un per un. Van ser uns cavallers autèntics, cosa que a la segona... no. Van marxar tots, i el senyor Van Gaal també, el primer.
Tenia un altre tarannà, no? (riures)
Sí, bastant diferent, bastant diferent (riures). Aquesta sí que ha estat una anècdota que he explicat sempre als amics, perquè vaig pensar: "hòstia, el Robson...". De l'Amor també m'ho esperava, perquè era un cavaller i un tio molt maco. En Mourinho no d'això... però en Robson, que el veies així com un gentleman, ho va fer, i hòstia, clar... tu ja no te'n recordaves, i quan fas la volta, tots dient tonteries, i te'ls veus allà, que estaven al camp, però dins del camp, esperant a que arribéssim, i ens van donar la mà. I per un moment vaig pensar: "joer, sí senyor, no? Sí senyor, molt bé, molt bé".
A la segona final, estava tot preparat per que el Barça es prengués la revenja: al Miniestadi, amb molts titulars... i arribeu vosaltres, i la torneu a guanyar.
Sí, aquell dia jo personalment no tenia la por dels 6 gols, encara que pensava que podia ser perfectament. Però no sé per què, eh? I vam arribar, i vam començar jugant; no vam combinar tant ni vam jugar tan bé. Ells van jugar millor; després es va equiparar una mica futbolísticament, sense que nosaltres arribéssim. Ens van marcar, i jo crec que ells en aquell moment van pensar: "molt bé, això ja està, s'ha acabat, i ara començarem aquí el festival de Tom i Jerry". I vam tenir la sort d'empatar més o menys ràpid amb el gol de Fernando, un golàs; i després jo crec que ells psicològicament no es van tornar a posar... es van posar dins el partit, però no al nivell de quan van marcar l'1-0. I nosaltres, en canvi, vam anar cap amunt. Recordo que al final quasi haguéssim pogut marcar, però bé.
I per fer-ho més èpic, a la tanda de penals...
Je! I això que ells acabaven de guanyar una Copa del Rei per penals, amb en Hesp de porter. Però, de fet, quan vam arribar als penals, després de patir tant, amb la pròrroga i tot... realment, el grup, la pinya, pensàvem i dèiem en veu alta: "ara ja no se'ns pot escapar! Ni penals ni nassos!". Només vam dir això: "tirem a porteria, entre els tres pals, i no se'ns escaparà". I per sort va ser així. Però bé, vam patir, vam patir.
Suposo que aquests dies que s'està començant a parlar, i molt, de la final de Copa Catalunya, i s'està començant a mirar enrere, a aquelles copes del 97 i el 98, a vosaltres us duen venir molts records, no...?
Sí, venen records, perquè la majoria de dies no hi penses. Pero a vegades, quan ve una cosa així, penses: "ostres, dos anys seguits, que elimines l'Espanyol, dos anys seguits guanyes al Barça; el segon any el Barça que tenia 7 tios que van jugar el Mundial... i dius: "hòstia, això vam fer? No pot ser" (Riures) Però sí, sí, va ser.
Carvajal, enmig i dempeus, celebra el triomf del 98 al Miniestadi
(FOTO: Llibre 'Història d'un Històric' / Ramon Vergés)
Amb la perspectiva del temps, és encara més bèstia la sensació de dir: "hostia, és que allò va ser molt gros"
Jo crec que sí, perquè la primera vegada que vam guanyar, pot ser la novetat... però és clar, la segona, és el que et dic; vam jugar al Miniestadi, ells van posar molts titulars, molts. Recordo que tots eren titulars del primer equip, evidentment sense Guardiola, Figo i no recordo qui era l'altre que no hi era. Els demés eren del primer equip. Ja et dic: 7 mundialistes, i a més es van posar per davant ells... sí, quan ho mires amb el temps, dius: "jolin!". Recordo en Van Gaal, quan sortíem d'allà, un amic meu que va entrar fins a la rampa que hi ha, li va dir: "què? T'has lluït!". I el tio es va emprenyar com una mona i li va contestar i li va dir de tot, i jo vaig pensar: "mira, veus? Almenys s'ha emprenyat, i això vol dir que hem fet una cosa gran".
Anant una per una a les dues finals, la del 97, que era la primera que us trobàveu amb el Barça; no sé si anaveu una mica amb els ànims de dir: "bé, com a mínim que nos ens golegin"
Sí, sí, aquest era l'ànim. No es deia públicament, però tots pensàvem això. La gent de l'Europa ho sabem, no? La gent va anar a estudiar, jo vaig anar a treballar tots els dies. I després de la feina, a les 8 estava treballant, anar-hi, i l'endemà un altre cop. La por era realment que diguis: "bé, la TV, què bonic, Europa i tal, i t'han fotut 6 i dius, quina gràcia, no?" Però no, no. Ens vam crèixer molt, vam estar molt ficats tots els que vam ser-hi, i obviament va anar molt bé.
És clar, aquell dia, cóm va ser per a tu? Et devies aixecar molt d'hora per anar a treballar i després cap al partit?
Sí, sí. Així realment, tal i com has dit. Em vaig aixecar a les 7, vaig anar a treballar, tot el dia treballant, i quan vaig sortir a les 6 i escaig me'n vaig anar cap a L'Hospitalet. I el següent any, igual.
Carvajal, capitanejant l'Europa campió a la final del 97
(FOTO: Llibre 'Història d'un Històric' / Ramon Vergés)
I la final en sí del 97, cóm la recordes? 3-1, és que vau guanyar, i vau guanyar bé
Sí, sí, vam guanyar. Jo recordo que, quan anàvem 0-0, la por aquesta individual que suposo que teníem tots de la golejada, va desaparèixer bastant ràpid, perquè ens estaven sortint bé les coses, els apretàvem, ells no ens arribaven... i, hòstia, quan vam poder començar a combinar i tot, perquè ho vam fer, ostres, les coses van canviar bastant, no? Inclús ens vam posar per davant en el marcador, i ells van fer el 2-1, però res. Va estar molt bé.
Quina va ser la consigna de Moratalla? Algun missatge en especial abans del partit, al descans...?
No, un missatge especial no. Però sí molta intensitat en els comentaris (ell era una mica així), repassar un per un, moviments que no fèiem habitualment... i que el primer, un es va despistar i va fer el que fèiem habitualment (Riures) però bé, això són coses que passen! Però bé, moviments que no fèiem habitualment, com que els puntes sobretot Gandoy i Colomé trenquessin cap a dins en lloc de seguir per la banda... coses així, i després molta psicologia, no? Molta broma, repassar l'alineació fent broma de cada un d'ells, ens rèiem... una mica així, treure una mica aquesta... tensió no, perquè la tensió en un partit és habitual, però sí la tensió-por, no? I va anar bé.
Hi va haver algun vídeo motivacional, o alguna cosa d'aquestes?
No, no. Vídeos no, fins aquí no arribàvem!! (riures)
No hi havia ni VHS pràcticament!!
No, no!, exacte! (riures)
Carvajal, celebrant el títol del 98 al balcó de l'ajuntament de la Vila de Gràcia
(FOTO: CEEuropa.cat)
I escolta'm, la celebració del dia després a la Plaça de la Vila: aquelles imatges són brutals
Allò va ser molt maco, molt maco. En això sempre he pensat que a la primera es va fer i no hi havia tanta gent. A la segona, hi havia molta gent a la plaça, molta gent. I hosti, quan vam arribar, vam dir: "ostres!". Estava, no sé si plena, però és que pràcticament des de dalt es veia que darrere el rellotge segurament no hi havia, però és que es veia la part aquella i, hòstia... hi havia molta gent al barri contenta, no? Una cosa del barri, una entitat del barri que ha guanyat al Barça, i era un ambient molt maco.
Et va canviar, en certa manera, la vida o... com a mínim, jo què sé, anaves pel carrer i t'aturava la gent pel barri...?
Els primers dies sí, però després això passa (Riures). Hem de ser conscients que sí. Els primers dies sí, però... també els veïns "ostres, t'he vist a la TV, i tal i qual!", i jo pensava: "l'any passat també, però no deien res, no?". Sí, perquè no sé per què, va tenir més transcendència. Potser es va fer més publicitat... no sé. Però no, els primers dies sí que la gent et deia, però després no... amb el pas del temps ja no.
Sir Bobby Robson i Mourinho es van fer socis de l'Europa després de perdre la final del 97
(FOTO: Sipse.com)
Bobby Robson i Mourinho es van fer socis de l'Europa arran d'aquella final...
Bobby Robson i Mourinho recordo... mira que Mourinho... (riures). Recordo que a la primera final que van perdre els jugadors del Barça es van quedar. I es van quedar Robson (que suposo que va ser qui ho va dir), Mourinho i Guillermo Amor, que era el capità; van esperar a peu de camp a què féssim la volta per celebrar-ho i ens van donar la mà un per un. Van ser uns cavallers autèntics, cosa que a la segona... no. Van marxar tots, i el senyor Van Gaal també, el primer.
Tenia un altre tarannà, no? (riures)
Sí, bastant diferent, bastant diferent (riures). Aquesta sí que ha estat una anècdota que he explicat sempre als amics, perquè vaig pensar: "hòstia, el Robson...". De l'Amor també m'ho esperava, perquè era un cavaller i un tio molt maco. En Mourinho no d'això... però en Robson, que el veies així com un gentleman, ho va fer, i hòstia, clar... tu ja no te'n recordaves, i quan fas la volta, tots dient tonteries, i te'ls veus allà, que estaven al camp, però dins del camp, esperant a que arribéssim, i ens van donar la mà. I per un moment vaig pensar: "joer, sí senyor, no? Sí senyor, molt bé, molt bé".
Sir Bobby Robson, entrenador del Barça al 97, aplaudint l'Europa que l'acabava de derrotar a la final
(FOTO: El Periódico)
A la segona final, estava tot preparat per que el Barça es prengués la revenja: al Miniestadi, amb molts titulars... i arribeu vosaltres, i la torneu a guanyar.
Sí, aquell dia jo personalment no tenia la por dels 6 gols, encara que pensava que podia ser perfectament. Però no sé per què, eh? I vam arribar, i vam començar jugant; no vam combinar tant ni vam jugar tan bé. Ells van jugar millor; després es va equiparar una mica futbolísticament, sense que nosaltres arribéssim. Ens van marcar, i jo crec que ells en aquell moment van pensar: "molt bé, això ja està, s'ha acabat, i ara començarem aquí el festival de Tom i Jerry". I vam tenir la sort d'empatar més o menys ràpid amb el gol de Fernando, un golàs; i després jo crec que ells psicològicament no es van tornar a posar... es van posar dins el partit, però no al nivell de quan van marcar l'1-0. I nosaltres, en canvi, vam anar cap amunt. Recordo que al final quasi haguéssim pogut marcar, però bé.
I per fer-ho més èpic, a la tanda de penals...
Je! I això que ells acabaven de guanyar una Copa del Rei per penals, amb en Hesp de porter. Però, de fet, quan vam arribar als penals, després de patir tant, amb la pròrroga i tot... realment, el grup, la pinya, pensàvem i dèiem en veu alta: "ara ja no se'ns pot escapar! Ni penals ni nassos!". Només vam dir això: "tirem a porteria, entre els tres pals, i no se'ns escaparà". I per sort va ser així. Però bé, vam patir, vam patir.
Havíeu estudiat una mica els seus llençaments de penals? Perquè en Serafin va aturar-ne més d'un...
T'he de dir la veritat? No! (riures) No els vam estudiar. En Serafin era molt intuïtiu en els penals. De fet, no només en aquella final, sinó que sempre aturava molts penals. A la categoria era dels porters que aturava més penals. Estudiar al Barça els penals no ho vam fer. Tampoc vam assajar nosaltres els penals! No teníem aquesta esperança... (Riures) l'esperança no es perd mai, però el tema aquest d'arribar realment als penals no t'ho planteges.
I per a tu aquell dia va ser també molt especial perquè vas anunciar la retirada. Ho portaves pensat de feia molt de temps? Et va sortir allà? Cóm va anar allò?
A veure... jo no havia dit a ningú que em retirava. Només a l'entrenador, perquè ho sapigués. Crec que ja em tocava, i no vaig pensar res. Vaig anar a treballar, vaig arribar allà, i quan vam arribar, hi havia en Xavi Torres i en Pere Escobar, que és del barri: "ei, què tal?" Llavors en aquell moment vaig pensar: "Per què he de fer una cosa rara?" Els vaig dir: "escolta'm, quan acabi el partit o quan pugueu, si us va bé, dieu-m'ho, perquè us diré una cosa". Diu: "Ens pots dir què diràs?". I dic: "no". I diu:"Ok, doncs intentarem fer-ho". I com em vaig lesionar, que vaig acabar a quiròfan perquè se'm va desplaçar la ròtula i se'm va fer una bursitis, i em van haver de fer una petita intervenció, van aprofitar. Llavors vaig pensar: "ja ho dic, i ja està". Tampoc sóc persona de venir, i fer homenatges, i coses. Vaig pensar: "escolta, queda tothom acomiadat, i... hasta luego, Lucas!" (riures)
Quina millor manera, no?
Sí, sí, va anar bordat. La veritat és que tothom m'ho deia: "hòsita, què bé!". Jo no pensava guanyar l'Espanyol, i el Barça, sortir i que m'entrevistessin... però quan m'ho vaig trobar vaig pensar: "és un bon moment, i ja està". També per que el club no es veiés obligat a fer cap tipus de comiat... no sé, ho vaig dir, i tan amics, i ja està.
I aquelles celebracions plenes de ràbia... què hi havia al darrere?
(Riures) Surt una mica la tensió. A vegades dius, la ràbia... i sí, és una mica de ràbia, però més que res és la tensió. Estàs pressionat, no fer el ridícul, no sé què... i quan van passant els minuts, "hòstia! És que ho podem fer, ho podem aconseguir!" i dius: "per mi no serà! per mi no serà!". I és clar, quan acabes, buff!!!! Surt tot, no? L'alegria, la baixada psíquica de la tensió... una mica tot. Estàvem bé. A més, a la segona, vaig fer dos, i la gent deia: "és victòria", i jo: "no, és la segona que guanya l'Europa". Tampoc estava pensat, perquè, obviament, cap de les dues vegades pensava que l'aixecaríem.
Vaig acabant, Miquel. Quin consell els donaries als jugadors de l'Europa que viuen aquests dies previs amb aquesta situació estranya? Perquè no cada dia es juga una final a l'Europa, i està envoltat tot de pressió mediàtica, de moltes coses que se surten del que és habitual en un equip com l'Europa
Com va dir en Cruyff: "salid y disfrutad". Que pensin que és un dia com tu has dit per gaudir, i que poden gaudir molt si apreten molt, estan molt junts i no deixen cap espai entre línies. Si estan junts i fan que el Girona no es trobi còmode, gaudiran més que només jugant el partit: gaudiran el triomf. Això és el que els he comentat, més o menys. No tan llarg, perquè no tinc tanta facilitat de verb, però més o menys la idea és aquesta (riures).
T'he de dir la veritat? No! (riures) No els vam estudiar. En Serafin era molt intuïtiu en els penals. De fet, no només en aquella final, sinó que sempre aturava molts penals. A la categoria era dels porters que aturava més penals. Estudiar al Barça els penals no ho vam fer. Tampoc vam assajar nosaltres els penals! No teníem aquesta esperança... (Riures) l'esperança no es perd mai, però el tema aquest d'arribar realment als penals no t'ho planteges.
La tanda de penals de la final de 1998
(FONT: TV3 / Europa TV)
I per a tu aquell dia va ser també molt especial perquè vas anunciar la retirada. Ho portaves pensat de feia molt de temps? Et va sortir allà? Cóm va anar allò?
A veure... jo no havia dit a ningú que em retirava. Només a l'entrenador, perquè ho sapigués. Crec que ja em tocava, i no vaig pensar res. Vaig anar a treballar, vaig arribar allà, i quan vam arribar, hi havia en Xavi Torres i en Pere Escobar, que és del barri: "ei, què tal?" Llavors en aquell moment vaig pensar: "Per què he de fer una cosa rara?" Els vaig dir: "escolta'm, quan acabi el partit o quan pugueu, si us va bé, dieu-m'ho, perquè us diré una cosa". Diu: "Ens pots dir què diràs?". I dic: "no". I diu:"Ok, doncs intentarem fer-ho". I com em vaig lesionar, que vaig acabar a quiròfan perquè se'm va desplaçar la ròtula i se'm va fer una bursitis, i em van haver de fer una petita intervenció, van aprofitar. Llavors vaig pensar: "ja ho dic, i ja està". Tampoc sóc persona de venir, i fer homenatges, i coses. Vaig pensar: "escolta, queda tothom acomiadat, i... hasta luego, Lucas!" (riures)
Quina millor manera, no?
Sí, sí, va anar bordat. La veritat és que tothom m'ho deia: "hòsita, què bé!". Jo no pensava guanyar l'Espanyol, i el Barça, sortir i que m'entrevistessin... però quan m'ho vaig trobar vaig pensar: "és un bon moment, i ja està". També per que el club no es veiés obligat a fer cap tipus de comiat... no sé, ho vaig dir, i tan amics, i ja està.
I aquelles celebracions plenes de ràbia... què hi havia al darrere?
(Riures) Surt una mica la tensió. A vegades dius, la ràbia... i sí, és una mica de ràbia, però més que res és la tensió. Estàs pressionat, no fer el ridícul, no sé què... i quan van passant els minuts, "hòstia! És que ho podem fer, ho podem aconseguir!" i dius: "per mi no serà! per mi no serà!". I és clar, quan acabes, buff!!!! Surt tot, no? L'alegria, la baixada psíquica de la tensió... una mica tot. Estàvem bé. A més, a la segona, vaig fer dos, i la gent deia: "és victòria", i jo: "no, és la segona que guanya l'Europa". Tampoc estava pensat, perquè, obviament, cap de les dues vegades pensava que l'aixecaríem.
Les mítiques celebracions amb gest de ràbia de Carvajal, en la final del 98
(FONT: TV3 / Europa TV)
Vaig acabant, Miquel. Quin consell els donaries als jugadors de l'Europa que viuen aquests dies previs amb aquesta situació estranya? Perquè no cada dia es juga una final a l'Europa, i està envoltat tot de pressió mediàtica, de moltes coses que se surten del que és habitual en un equip com l'Europa
Com va dir en Cruyff: "salid y disfrutad". Que pensin que és un dia com tu has dit per gaudir, i que poden gaudir molt si apreten molt, estan molt junts i no deixen cap espai entre línies. Si estan junts i fan que el Girona no es trobi còmode, gaudiran més que només jugant el partit: gaudiran el triomf. Això és el que els he comentat, més o menys. No tan llarg, perquè no tinc tanta facilitat de verb, però més o menys la idea és aquesta (riures).
I abans del partit, homentage als campions del 97 i del 98. Us retrobareu molts. No sé si habitualment teniu contacte o no...
Amb alguns sí, però és més esporàdic que quotidià, almenys en el meu cas. Per exemple, quan vaig fer els 50, vaig convidar en Colomé, Ventura, Capella... i alguna vegada ens anem veient. No és quotidià ni mensual, però sí que et veus i és com si fa 2 dies estàvem entrenant en el vestidor. La sensació de confiança hi és, i és una cosa guapa.
Cóm t'esperes aquest homenatge i el retrobament amb els companys?
No ho sé ben bé tampoc (riures). Perquè hi haurà alguns que sí que fa temps que no veig. Llavors... bé, no sé. M'hi he de trobar, com a les finals (riures). No sé, quan hi sigui... "qué pasa, marica?" i ja està (riures).
Una porra per a la final?
Una porra? 3-1. 3-1 per a l'Europa, és clar. Juguem a casa. 3. 1.
T'atreveixes amb golejadors fins i tot, o no?
Mmmm... no, no sóc tan pitoniso (riures). Però un de córner o de falta farem. Amb rematada d'algun central, que és 'lo guapo' (riures).
Gràcies, Miquel!
Vinga!
Es complirà la profecia de Carvajal i guanyarem 3-1 amb gol d'un central, com ara Cano? Ho signem, oi...?
(FOTO: 'Vamos, escapulados!')
Carvajal, també capità... de l'Europa de futbol botons!!!
FOTO: kedin.es
Heu jugat mai al futbol de botons? Quan servidor era nen i no existia la PlayStation, era un dels molts jocs de futbol amb els que passàvem hores i hores jugant (i fent la retransmissió del partit, és clar...). Aquest popular joc de taula té una vinculació amb l'Europa... i amb Miquel Carvajal. En un reportatge de l'antiga COM Ràdio d'ara fa uns anys, el periodista David Amador va parlar amb un aficionat al futbol de botons ja desaparegut (i que té un torneig dedicat a la seva memòria), Esteve Cerqueda, que com a gracienc i escapulat que era, jugava amb un equip que representava l'Europa, amb els colors escapulats i els noms de jugadors mítics de totes les èpoques. I tal i com explicava en el reportatge, un dels botons més grans i capità de l'equip era... Miquel Carvajal.
FONT: COM Ràdio
Protagonista del vídeo motivacional dels Eskapulats
Relleu de capitans: Carvajal i Colomé d'una banda, i Cano i Alberto de l'altra
(FOTO: 'Vamos, escapulados!')
Tot l'europeisme s'està movilitzant per a la final del pròxim dimecres, i com és habitual, la Penya Eskapulats no és una excepció. La penya més jove de l'Europa ha preparat una zona d'animació al carrer Camèlies davant de l'estadi que funcionarà a partir de les 18h, i on es faran concerts i activitats per anar escalfant motors. A més, els Eskapulats també han fet un vídeo motivacional protagonitzat, entre d'altres, per Miquel Carvajal:
FONT: Youtube Eskapulats Gràcia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada