FOTO: 'Vamos, escapulados!'
Excitació màxima: marxem amb l'equip a Aranda de Duero a per una remuntada per seguir fent història. Quedem a la ràdio amb Cano i el seu pare. Cues a la ronda, i l'Àlex patint per si arribem tard. A la porta del Nou Sardenya veiem un minibus, i ens preguntem on deu ser el nostre autocar. Però no cal que busquem més, perquè resulta que és aquell mateix... molts ja han arribat, d'altres ho van fent mica en mica, mentre en Jesús i en Germà carreguen el material. ¡Qué barbaridad! ¡Qué barbaridad! Delmàs ha comprat revistes al quiosc de davant l'estadi, i els jugadors reclamen multa per al míster, que arriba l'últim amb vestit gairebé de boda a la mà. Com guanyem i ens toqui un equip andalús a la 2ª ronda, fliparà havent-se de posar aquesta camisa i americana talismans en ple mes de juny... amb l'Anglada de cap d'expedicio, sortim poc després de les 4 de la tarda, i darrere nostre ja s'ha muntat la primera timba de pòquer. Mañosa llegeix un llibre, Valderas porta més pelis que un venedor ambulant, Alberto i DJ Xavi León miren revistes i fan petar la xerrada, i a la darrera fila, l'Eloi s'ho pren amb calma. Segurament ell i en Marc són els més discrets de la colla. Gent amunt i avall pel minipassadís, i és que qualsevol cosa serà millor que estar embotit 9 hores. Potser és una bon assaig per acostumar-se a la defensa sense espais de l'Arandina. Segurament en Dani Romero, en Ruvi o jo mateix agraïm en aquells moments no haver crescut més. Ja ho diuen que al pot petit hi ha la bona confitura...
FOTO: Àngel Garreta
FOTO: 'Vamos, escapulados!'
FOTO: 'Vamos, escapulados!'
Diana a quarts de nou, i ens assabentem que l'autocar de seguidors surt amb retard. Ai, que encara no arribaran. És dia de partit, així que el míster treu el caràcter per que ningú es despisti: avui, partit, partit i partit. Esmorzar, llegir la premsa local, i cap al Montecillo a fer un darrer entrenament i comprovar l'estat de la gespa. No està tan malament com ens temíem, però fot un vent i una rasca impropis del mes de juny. Els jugadors entrenen al camp annex a l'estadi i veig cada cop més clara la intuició que tenia de fa dies: Camacho jugarà, encara que sigui com a revulsiu. Mentre equips de base de l'Arandina juguen els seus partits de dissabte matí, la premsa i delegat no ens en podem estar del mono de tenir pilotes de futbol al voltant, i fem un rondo, no sigui cas que en Pedro necessiti una arma secreta per resoldre l'eliminatòria. Aparentment, però, ni l'Àngel, ni en David, ni en Roger, ni en Fidel ni servidor el convencem i no ens convoca, així que haurem de fer el partit com a cap de premsa, periodistes i delegat, respectivament. Cano prova la càmera de TV, però ens agrada més com a futbolista, així que són els periodistes de BTV els que graven l'entrevista amb Iván Álvarez i el míster. Retorn a l'hotel, dutxa i sessió de vídeo. A la part final, ens incorporem els de la premsa i veiem tots plegats l'emotiu vídeo motivacional per als jugadors que van fer d'amagat els tècnics, amb la complicitat d'uns quants que vam callar com putes. L'Àngel té la pell de gallina i admet que ha hagut de contenir les emocions escapulades que porta dins des de ben petit. Quan s'encenen els llums, hauria volgut ser jugador i saltar en aquell mateix instant a menjar-me la gespa d'El Montecillo. L'equip repeteix dinar de futbolista: més pasta, amanida i pollastre. Els jugadors fan la bacaina, i els periodistes fem feina i temps, llegint els missatges d'ànim que arriben per les xarxes socials, i desitjant que arribi ja l'hora de marxar. Garreta i jo ens preguntem si jugarà Wifi Tudanca. Poc després de les 4, deixem les habitacions i anem cap a l'autocar. Uns quants seguidors escapulats han vingut fins a l'hotel a esperonar els jugadors abans de marxar cap al Montecillo. Arriba l'hora de la veritat...
FOTO: 'Vamos, escapulados!'
...amb la seva càmera de vídeo amb què ha gravat a tants i tants rivals aquesta temporada, en Toni immortalitza els crits i salts dels jugadors a l'autocar en arribar al Montecillo. Crits i salts que em fan recordar el que vaig viure al 2006 al Passeig de La Castellana, en la final de Copa de l'Espanyol al Bernabeu contra el Saragossa. Aquests grans moments en què et sents privilegiat per viure aquestes coses des de dins són els que et fan seguir endavant en una professió amb tants i tants altres moments de penúries. Creuo els dits per que avui hi hagi el mateix final feliç que ara fa 7 anys, i com que jo també sóc supersticiós, porto samarreta de festes de Gràcia per seguir fent realitat la meva llegenda com a talismà. Mentre inspeccionem la gespa, parlem del Primavera Sound amb en Dani, el jugador més indie de la plantilla, amb permís d'en Jaume. En Pedro i en Dani Contreras acaben de repassar els darrers detalls, mentre els futbolistes de l'Arandina s'ho miren des de la banda abans de canviar-se. Pugem a les cabines de premsa, baixo, i en Fidel em dóna els onzes: juga Epi en lloc de l'Óscar, Cano fa de lateral perquè Édgar té molèsties, i en Roberto és a la banqueta. Cebri amb la roba dels jugadors no para de xerrar per telèfon, mentre el públic comença a arribar, amb samarretes, bufandes, i fins i tot una 'txaranga'. Dos capgrossos vikings fan de mascotes, però no faré cap comentari per no ferir sensibilitats. Saludar periodistes locals que vam conèixer al Nou Sardenya, anar a fer el riuet escaient abans que comenci el partit i sigui massa tard, i anem per feina. Són les 6 de la tarda, i en ple pessigolleig d'estòmac, l'àrbitre xiula l'inici...
FOTO: 'Vamos, escapulados!'
Mentre vaig narrant el partit a La Xarxa, per dins em cago en el sorteig, en el vent, en el cagat de l'àrbitre que no s'atreveix a xiular un penal clamorós, i en els companys locals que tinc al costat i que, malgrat que elogien Javi Lara (què m'heu d'explicar que no sàpiga?), no paren de dir que esperaven més de l'Europa i em toquen l'orgull escapulat. És veritat que no estem jugant al nivell que hem tingut tota la temporada i no donem sensació de perill, però tant de bo us en fotem 2 i us entrin les cagarrines. Malauradament, són ells els que ens en fan 2, i a sobre es lesionen en Diego, en Carlos i en Roberto. S'acaba el somni, Delmàs no pot reprimir les llàgrimes a la gespa, i en aquell moment pagaria el que fos per tornar a viure un o dos partits més al Nou Sardenya com el de diumenge passat. Sento ràbia i impotència, perquè hem perdut i em sembla injust acabar així de ràpid el que havíem estat esperant 12 anys. I també perquè tota aquesta gran família que defensa la samarreta de l'Europa pels camps de futbol ha currat moltíssim i no es mereix quedar-se ja en el camí. Ni tampoc els seguidors, com l'Oleguer, en Ramón, en Víctor i tants d'altres, que s'han fotut tots aquests quilòmetres i saluden carinyosament als jugadors i tècnics al costat de l'autocar, mentre ens mengem unes pizzes i l'orgull del qui se sap derrotat per un equip amb molt més ofici. Hem estat com el Pa Bimbo: bo, però tendre. Hem volgut jugar al futbol, però ens ha faltat agressivitat, contundència física i ser més putes, davant un equip que s'ha limitat a esperar i aprofitar els nostres errors. L'Arandina ha estat el nen que abusa del petit al patí de l'escola i li treu l'entrepà. Potser és injust, però també és una gran lliçó de vida futbolera per tornar-hi l'any vinent, amb més experiència i més fortalesa.
Sense temps per pair la decepció, carretera i manta un altre cop. Envio entrevistes a la ràdio des de l'autocar-patera, mentre al meu costat l'Àngel selecciona i edita les fotos que aniran a la crònica del web de l'Europa. Alguns jugadors comenten la derrota, d'altres prefereixen oblidar-la amb les cartes, i em pregunto cóm podrà aguantar el viatge en Carlos amb aquella bena al peu. En Roberto ha demanat permís per tornar en cotxe, perquè només faltaria que la lesió s'agreugés per culpa del minibús. Sap molt greu veure'l així de fotut un altre cop. Seguim tots per internet l'emocionant darrera jornada de 1ª divisió, i també ens posem a veure els resums del partit que comencen a circular al web de BTV. "Aquí li hauríem d'haver fet una falta"; "aquí han tingut sort"; "per què no l'hauré passat a l'esquerra?"... tantes i tantes reflexions que hem fet tots després de perdre un partit, quan mentalment veiem claríssim cóm hauríem pogut guanyar. Una bacaineta mentre en Rafa i l'Iván continuen escurant les butxaques dels companys amb les cartes, plans per al pròxim sopar de l'equip, o felicitacions dels companys cap a en Victor Durán a la mitjanit, i és que avui és ell qui fa anys. A l'àrea de servei d'Alfajarín tenen un banderí de l'Europa. Una estona per comentar amb en Cano la fase final de la Copa de les Regions UEFA, o altres moments per que se'n foti de Delmàs i de la no existència dels diaris quan el capi va debutar (bé, potser sí que exagera una mica)... David, Roger, Àngel i servidor comentem amb els 2 Àlex interioritats de la premsa, i surten a la conversa els meus viatges amb el Barça de Rijkaard i Guardiola, i cóm de diferent és tot plegat en la relació premsa-jugadors al futbol de 1ª línia. I quan arribem a Gràcia a quarts de 5 del matí i m'acomiado d'aquesta gran família escapulada que m'ha fet sentir gairebé com un jugador més del meu equip, entenc molt millor per què aquest grup d'amics han fet la temporada que han fet. I ni la son ni l'enorme fatiga m'impedeixen adonar-me que la vaig encertar de ple, ara fa 2 anys, renunciant a tot el que havia viscut al futbol d'elit, per gaudir del futbol on les estrelles ho són per la seva humanitat...
FOTO: 'Vamos, escapulados!'
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada