Albert Poch, a la sala de premsa del Nou Sardenya on es va fer aquesta entrevista
(FOTO: 'Vamos, escapulados!')
Albert Poch Ciuró compleix aquesta setmana 7 mesos com a entrenador del primer equip de l'Europa. El tècnic de Sant Adrià de Besós tanca una primera volta del campionat irregular i plena de dificultats, en el complicat rol de ser el responsable en començar un nou projecte que doni continuïtat als anys d'èxits recents de l'equip escapulat. Un cop acabada la primera volta de la lliga, és bon moment per reflexionar amb calma sobre aquests primers mesos de treball, i per recordar els seus inicis futbolístics. Un Poch serè, autocrític i que no defuig cap pregunta, expressa a 'Vamos, escapulados!' qüestions i reflexions molt interessants sobre el club, l'equip, la lliga i els moments crítics que ha hagut de passar ja en la curta trajectòria a la banqueta del Nou Sardenya...
FONT: 'Vamos, escapulados!'
Des de ben petit, aixecant trofeus amb el Sant Gabriel
(FOTO: arxiu personal Albert Poch)
Cóm et vas iniciar en el món del futbol? Cóm et va venir el cuquet?
Bàsicament al col·legi. Al Sagrat Cor dels germans gabrielistes de Sant Adrià. El meu pare havia jugat a bàsquet a un cert nivell, però no hi havia res que donés a entendre que a mi m'agradés el futbol. Recordo que Llandrich i Porta, la gent forta del Sant Gabriel (es refereix a Joan Llandrich i Emili Porta, dos dels 'cinc magnífics' del St. Gabriel - ndr) passaven per les classes i agafaven a tots els nens que es volien apuntar a futbol. Vaig apuntar-me i li vaig dir al meu pare que a partir de tal dia, els dissabtes havíem d'anar a jugar a futbol. La sorpresa va ser brutal, perquè imagina't, no hi havia cap antecedent. Així va ser. Tenia la diferència de ser esquerrà, era bastant 'fortot'... al cap d'un any èrem benjamins B, al cap de poc temps van fer una selecció en la que jo hi era; hi havia un viatge a París, jo no tenia l'edat, però em van agafar per anar amb els benjamins A (que era diferent als pre-benjamins, com està ara). Vaig estar 2 anys amb el benjamin A, i a partir d'aquí fins a l'últim any que va ser a Sant Boi, amb 35 anys.
I suposo que vas passar moltes estones a Ca La Rosalia, o Ca La 'Potx', com li deien al Sant Gabriel, mirant cromos i fent fantasies de futur...
Sí, sí, espectacular. Primer recordo que pujàvem de Sant Adrià, de la part de la platja, que és on vivíem. El meu pare és fill de Sant Adrià, i la meva família ha tingut hotels, hostals i coses d'aquestes, sabateries...
...i llibreries, m'ha dit un ocellet...
Exacte! Després la meva mare va posar una llibreria al cap del temps que era molt coneguda a Sant Adrià. Era la llibreria Poch. Hi havia una altra llibreria, que era la Ribó, també de Sant Adrià. Però la meva mare tenia molt bon caràcter, portàvem llibres, i el meu pare treballava a la Creu Roja, plegava a les 3, i tenia tota la tarda per, amb molts sacrificis, anar a buscar coses. La meva germana també col·laborava a la botiga. Jo vivia molt a prop del camp, i era sortir del cole a les 5, i quedar-me allà fins acabar els entrenaments. La meva germana anava també al costat, a la piscina. Tornàvem tots a les 9-9:30h de la nit, uns nedant, els altres jugant a futbol... són moments importants, i de fa molts anys (riu). Quasi he oblidat totes aquestes coses.
Bàsicament al col·legi. Al Sagrat Cor dels germans gabrielistes de Sant Adrià. El meu pare havia jugat a bàsquet a un cert nivell, però no hi havia res que donés a entendre que a mi m'agradés el futbol. Recordo que Llandrich i Porta, la gent forta del Sant Gabriel (es refereix a Joan Llandrich i Emili Porta, dos dels 'cinc magnífics' del St. Gabriel - ndr) passaven per les classes i agafaven a tots els nens que es volien apuntar a futbol. Vaig apuntar-me i li vaig dir al meu pare que a partir de tal dia, els dissabtes havíem d'anar a jugar a futbol. La sorpresa va ser brutal, perquè imagina't, no hi havia cap antecedent. Així va ser. Tenia la diferència de ser esquerrà, era bastant 'fortot'... al cap d'un any èrem benjamins B, al cap de poc temps van fer una selecció en la que jo hi era; hi havia un viatge a París, jo no tenia l'edat, però em van agafar per anar amb els benjamins A (que era diferent als pre-benjamins, com està ara). Vaig estar 2 anys amb el benjamin A, i a partir d'aquí fins a l'últim any que va ser a Sant Boi, amb 35 anys.
Crec que no us serà dificil reconèixer el petit mini-Poch; al fons, les famoses 3 xemeneies de Sant Adrià
(FOTO: arxiu personal Albert Poch)
I suposo que vas passar moltes estones a Ca La Rosalia, o Ca La 'Potx', com li deien al Sant Gabriel, mirant cromos i fent fantasies de futur...Sí, sí, espectacular. Primer recordo que pujàvem de Sant Adrià, de la part de la platja, que és on vivíem. El meu pare és fill de Sant Adrià, i la meva família ha tingut hotels, hostals i coses d'aquestes, sabateries...
...i llibreries, m'ha dit un ocellet...
Exacte! Després la meva mare va posar una llibreria al cap del temps que era molt coneguda a Sant Adrià. Era la llibreria Poch. Hi havia una altra llibreria, que era la Ribó, també de Sant Adrià. Però la meva mare tenia molt bon caràcter, portàvem llibres, i el meu pare treballava a la Creu Roja, plegava a les 3, i tenia tota la tarda per, amb molts sacrificis, anar a buscar coses. La meva germana també col·laborava a la botiga. Jo vivia molt a prop del camp, i era sortir del cole a les 5, i quedar-me allà fins acabar els entrenaments. La meva germana anava també al costat, a la piscina. Tornàvem tots a les 9-9:30h de la nit, uns nedant, els altres jugant a futbol... són moments importants, i de fa molts anys (riu). Quasi he oblidat totes aquestes coses.
Somrient amb cara d'entremeliat, el segon agenollat des de l'esquerra
(FOTO: arxiu personal Albert Poch)
Van ser molts anys al Sant Gabriel?
Al Sant Gabriel vaig estar fins a infantil. Va haver uns canvis a l'estructura del club: van començar a haver-hi equips C i D de cada categoria. Jo vaig tenir un problema de creixement important: vaig tenir molèsties al genoll i vaig estar pràcticament un any parat. L'etapa del Sant Gabriel es va acabar i vaig anar cap el Llefià; era un barri de Badalona, i molts dels nanos que estàvem al Sant Gabriel vam anar allà. Podia haver anat al Badalona, al Júpiter, Trajana... que estaven relativament a prop, però vam anar allà. Hi havia molt bon rotllo, al club als que veníem del Sant Gabriel ens acollien com si fóssim Maradona. Vaig estar.... increïble. El Llefià era un club molt modest, però em van tractar increïblement. Quasi tinc millors records del Llefià que del Sant Gabriel. Tot i que després jo estava molt vinculat al Sant Gabriel, perquè vaig ser entrenador, vaig tornar-hi a jugar una època una altra vegada i vaig anar a Suècia amb ells. La meva vinculació amb el Sant Gabriel no s'ha perdut mai. Fins i tot ara mantinc contacte amb molta gent d'allà. Però allò de Llefià va ser espectacular, perquè amb 16 anys vaig jugar a Primera Regional.
Em van pujar ràpidament al primer equip, i la Primera Regional llavors era súper forta, molt dura... (riu). Hi va haver un 'impàs' i vaig anar a la 'mili'. Em vaig engreixar moltíssim; vaig agafar molt de pes, molt de pes, molt de pes... em vaig deixar absolutament. En tornar, vaig dir "fins aquí he arribat, jo vull seguir jugant a futbol, aquesta és la meva vida". Vaig començar a perdre pes, vaig estar un any al Llefià després de la tornada de la mili, vaig ser capità d'aquell equip, i ràpidament al Mataró. La meva evolució va ser ràpida. Venia del Sant Gabriel, tenia bones maneres, era un lateral esquerrà diferent... la trajectòria va ser Mataró, Sant Andreu, Europa, Malgrat... en fi, va haver un punt àlgid a la meva carrera, que era Sant Andreu i Europa; i després em vaig anar movent en una categoria que jo em trobava còmode, que era la Primera Catalana, que m'agradava molt. I per les meves característiques, la categoria era aquesta. Jo tenia les meves limitacions, sobretot mentals. Jo era un tipus de jugador que tenia molts buits, no era constant... tenia coses molt bones, com coses molt horribles. Tenia molt de caràcter també. Però no era un jugador estable mentalment. Segurament per característiques físiques i tècniques podia haver fet alguna cosa més, però la meva mentalitat era molt variant. Per això no vaig acabar d'estar més estable més anys a Tercera divisió, o en un altre equip. Però bé, a Primera Catalana vaig estar a molts clubs també. No em va moure gaire el tema econòmic. Només a Malgrat, perquè ni tan sols a Mataró era econòmic. A Malgrat sí que ens pagaven diners perquè volien pujar i van fer un molt bon equip. Però tota la resta no ha estat per diners. Sempre ha estat per alguna guspira o motivació que em donés aquell equip, o perquè hi havia amics meus, o per algun entrenador que em queia bé o m'agradava cóm jugava. No era un tema econòmic. En aquell moment, jo tampoc tenia 'problemes' (entre cometes) econòmics, i anava on més m'agradava.
I de l'any com a jugador de l'Europa què recordes?
Recordo moltes coses. De fet, dels equips que més recordo segurament són Mataró... Sant Gabriel i Llefià lògicament, perquè és part de l'adolescència i dels inicis dels futbol. Però els clubs que m'han marcat, i no ara perquè estigui a l'Europa, són sense cap mena de dubte Mataró, Europa i Castelldefels. Perquè hi he tingut bons moments, en la meva carrera. I l'Europa et marca per moltes coses: primer, perquè vaig estar en una plantilla que era espectacular: hi havia Ureña, Salinas, Ventura, Capella, Paco, Carmona, Cano, Soriano, Manolo... hi havia un ventall de jugadors increïble! Els entrenaments eren increïbles. Estava Capi també, un esquerrà molt bo que era un 'pinta', però era fantàstic. Inclús el míster, en Carles Anglès, que en pau descansi, que jo li tenia molt de respecte; a mi em va tractar molt bé. Un senyor. De fet, tothom em va tractar com un senyor. Jo era molt jovenet i sabia el meu rol, encara que volia jugar més. Jo sabia les meves dificultats i el rol que jo tenia en aquell moment, perquè la plantilla era la que era i jo estava a anys llum d'aquells jugadors. I la veritat és que em va marcar tot: la idiosincràsia, que aquí d'un granet de res es feia una muntanya, tot el punt social que té aquest club... ara ho veus de diferent manera perquè ets més madur, lògicament, que en aquella època. Als entrenaments, recordo que anàvem segons o primers, i hi havia una pancarta que deia 'Anglès dimissió'. I anàvem bé, eh? Anàvem fantàstic! Però és un club que, vulguis o no, et marca molt.
I sí que és veritat que segurament els tres equips... els altres també, eh? Perquè al Prat vaig estar 2 anys i van ser molt bons. Amb moltes dificultats econòmiques també, en Rodri, que ea l'entrenador, va tenir molts problemes personals, i vaig estar uns mesos que jo feia de jugador-entrenador, amb 26 o 27 anys, que tampoc tenia la idea encara de ser entrenador. També vaig jugar molt bé, hi vaig estar molt còmode. Però sí que, segurament, els equips que m'han marcat més, a part dels de futbol base, són Mataró, Europa i Castelldefels.
Tu eres defensa; eres lateral esquerre, no?
Sempre havia jugat d'extrem, però vaig arribar a un punt que era més força, básicament era potencia. Molts cavalls però poc dominats. I em van anar baixant, perquè jo necessitava espai. Al Sant Gabriel jugàvem amb extrems purs, jo necessitava espai, i em costava molt. I em van anar endarrerint la posició, i vaig acabar de lateral. Tenia certa punta d'agressivitat ben entesa, i em van anar baixant de lateral. Després he jugat molts anys de 'carriler', quan es feia el que faig jo aquest any de jugar amb 5, perquè jo treballava bastant; alguna vegada d'interior esquerre també, molts anys en molts equips. Però on jo m'he trobat còmode i crec que les meves virtuts, si en tenia alguna, es podien trobar eren jugant de lateral.
Tenies algun ídol futbolístic?
Migueli. A més, me'l vaig trobar un dia en un pàrquing i em va signar un autògraf, i per a mi va ser... el vaig veure tan gran, tan enorme i amb tant de bigoti! Inclús jo quan jugava al Sant Gabriel em pujava les mànigues cap a dalt perquè Migueli sempre anava així. Era un troç de central que ara seria un més, però en el seu moment era molt gran, molt fort i molt potent. I per homenatge a ell em pujava les mànigues de la samarreta en ple hivern. Després, lògicament, jugadors de talent com Maradona, que l'he vist jugar al camp del Barça. Però, bàsicament, Migueli.
I cóm pot ser que un defensa, que a més té com a ídol a Migueli, després quan és entrenador, vol jugar tan ofensiu?
Pff! Bé, jo crec que és pel que m'han ensenyat. Al Sant Gabriel jugavem així, des del darrere. Me'n recordo que els laterals venien a buscar la pilota; ara venen els centrals, però en aquell moment la moda era que vinguessin els laterals, moda que segurament tornarà amb el temps, perquè tot són modes, també en el futbol. És el que m'han ensenyat; allà al Sant Gabriel s'ensenyava a jugar a futbol. I després vaig tenir la sort que als anys del Llefià eren entrenadors que havien estat també al Sant Gabriel, curiosament, i que també ens feien jugar des de darrere.
El que sí que he perdut com a entrenador ha estat l'agressivitat. M'han expulsat segurament una o dues vegades en tota la trajectòria, i segurament per doble targeta, però sí que era molt fort, molt agressiu, parlava molt; sempre he sigut capità en pràcticament tots els equips, perquè era molt responsable també. Tot el que jo era com a jugador dins el camp, després com a entrenador no té res a veure. Hi ha molta gent que em coneix i no s'ho creuen. Ells pensarien que jo seria més agressiu i estaria cridant als jugadors o als àrbitres, però la veritat és que no em surt. Suposo que amb els anys he anat madurant i tinc una mica més de vergonya. I em costa molt 'armar potajes' i fer coses que no crec que ens portin a res. Hi ha coses que, com a jugador, estàs més calent perquè estàs dins el camp. Però fora has de ser una mica més pragmàtic i pensar que tens tota una sèrie de jugadors als que has de demostrar coses, i una afició que segurament no vol que perdis els estreps ni fer espectacles que no van amb mi. Per això suposo que sóc una mica més calmat.
I en quin moment fas el canvi de xip de dir "ostres, vull ser entrenador"?
De sempre. Sempre m'ha agradat. A mi bàsicament el que m'agrada és jugar a futbol. Per això gaudeixo quan jugo a futbol encara que tingui 50 anys. Però... quan ja tinc 24-25 anys... he tret moltes coses de tots els entrenadors que he tingut. De bones i de dolentes. I he tingut la sort que m'han respectat molt tots els entrenadors, i tots tenien la seva cosa i m'hi he fixat molt. Ignasi, la meva vida és el futbol. La meva vida no és el treball, la meva vida és el futbol. La meva família i el futbol, no hi ha res més. Deixaria absolutament tot, a excepció de la meva família i el futbol. I lògicament, quan tu penses en el futur i dius "quan se m'acabi això de jugar, que és el que realment m'omple, què és el que em pot omplir?". Director esportiu no, perquè he de barallar-me i donar la cara i parlar de coses, i segurament he d'enganyar, i fer una sèrie d'apostes que no van amb mi. Llavors, el més normal és que sigui entrenador. Et vas encaminant una miqueta.
Amb el Sant Gabriel ja havia portat algun benjamí, i havia fet de segon amb alguns dels entrenadors potents que hi havia allà. Sempre per anar aprenent. Jo porto molts anys fent d'entrenador. No amb continuïtat, però recordo tenir 23 o 24 anys i quan podia, anar-me al Sant Gabriel a fer de segon. Sempre he tingut aquesta relació amb el tema d'entrenar. Lògicament, quan tenia 30 anys, que vaig tenir una davallada important, quan vaig fitxar pel Caprabo, allà ja m'ho vaig prendre a sac. Em vaig dir "he de formar-me el millor que pugui", i intentar ser entrenador, que és el que m'agradava. On em portarà? No ho sé. No tenia cap mira. Si a mi em diuen fa 10 anys que jo seria entrenador d'un club com l'Europa no m'ho crec ni fart de vi. De fet, ni a Gavà. Perquè a mi el que realment m'agrada és el futbol base, i treballar amb nois, que és el que jo he fet aquests 13 anys anteriors a arribar a aquí. Això de l'Europa és un premi, i el primer equip del Gavà també. Va ser a les acaballes, quan em vaig plantejar fort això, però sempre he anat picant. A Cerdanyola de Mataró, que vaig estar 1 any, també em van donar un aleví. Que recordo i em recorden els nois que hi havia allà, i que ara ja són grans, i m'envien missatges; físicament no els conec, perquè han passat molts anys, i estic súper sorprès. Sempre he pensat com a entrenador. Inclús dins del camp, quan jugava, també.
I quan t'arriba la trucada de l'Europa per ser entrenador... què? Cóm va ser tot plegat?
Inesperada, encara que volguda, lògicament. No sé, potser dic una barbaritat absoluta: no crec que sigui un entrenador de començar a donar voltes. No ho crec. El meu objectiu ara és intentar pujar l'Europa de categoria, el màxim que jo pugui, fins on estigui a les meves mans. I si arriba un moment que jo no puc donar més, perquè no pot ser, o pel que sigui, tornaré al futbol base. No me n'aniré a un altre equip de Tercera ni començaré a donar voltes. Perquè no tinc les motivacions suficients, segurament. En aquest aspecte sóc una mica rar, segurament. No tinc una ambició individual meva; és una ambició col·lectiva. Ambició col·lectiva sí que tinc, de pujar amb el club i tot això, sí. I dins la col·lectiva està la meva personal, però no tinc una ambició especial en ser 'millor entrenador de', pujar de categoria, o 'ser entrenador de'. No. La veritat és que estic aquí, vull pujar amb l'Europa, que és un repte important i difícil, i amb això, segurament, estaria més que satisfet.
Tu ja coneixies el club com a jugador, però el que t'has trobat com a entrenador, és molt diferent del que t'imaginaves?
Pff! Bé, hi ha detalls que sí, lògicament. Jo crec que el que la gent percep del què és l'Europa, crec que molts estan equivocats. Crec que es pensen que és l'equip de 'pijos', en una zona privilegiada de Barcelona, que som els milionaris, som els que tenim molts diners... segurament tenim més diners que molts altres clubs, lògicament, perquè tenim molts nens, i perquè el club arrossega molta opinió, i hi ha sponsors que també volen participar d'això. Lògicament, és diferent; hi ha un fet diferencial amb tots els altres clubs. Però quan estàs a dins, veus que hi ha molt de treball, molta gent que està picant pedra, un president que es busca la vida buscant sponsors, traient diners de sota les pedres, que no és fàcil i menys en l'època en què estem. Aquí l'Ajuntament no col·labora en res, que als pobles tampoc ara, però en el seu moment sí que havien col·laborat. Aquí no, aquí tot s'ho maneguen 4 o 5 persones, que són els que estan a la junta directiva. I la veritat és que dóna una sensació fora que jo crec que està distorsionada, i que no és real. Jo crec que aquí la gent treballa molt, i que per poder tenir aquest tipus de jugador, també cal tenir tota una sèrie d'sponsors. I els sponsors no venen sols. Has de picar pedra, has de picar a portes, i això a vegades, no acabem de valorar-ho suficientment. I més en l'època en què estem, que ningú no vol arriscar ni un 'duro', i en un equip de Tercera divisió, en el qual no hi ha el ressó mediàtic de Primera... ara sí que està BTV o les xarxes socials, però no és tant com un equip de Primera, que estàs aturat i t'entren tots els sponsors.
Per tant, sí que me l'imaginava així, més o menys, perquè també he tingut jugadors que estan a dins i m'han explicat coses. Hi ha petits detalls que et sorprenen una miqueta, del dia a dia, però en general, i no perquè estigui jo dins, és una passada. Ser entrenador de l'Europa és com que et toqui la loteria. Sí que hi ha coses desagradables, perquè hi ha molta pressió, perquè la gent apreta... el que he dit abans: hi ha un corrent d'opinió important cada dia i cada minut, hi ha faccions entre els socis, hi ha molts grups, i tots volen una finalitat comuna, que és que l'Europa estigui el més dalt possible, però cadascú pensa d'una manera diferent. Hi ha un corrent d'opinió important i molt difícil de portar. Sí que m'he trobat el que m'esperava, però hi ha detalls que sí que sorprenen una mica.
I el balanç en aquests 7 primers mesos, primera volta ja completada, quin seria?
Insuficient. Insuficient, no ens podem enganyar. A la plantilla que hi ha crec que no li he sabut treure el rendiment suficient; o el rendiment que jo crec que pot donar aquesta plantilla. No és per falta de ganes, lògicament, ni per falta d'il·lusió, ni per falta de res. No és un problema d'aquests; és un problema de trobar-li el què. Vam anar molt ràpids al principi, vam trobar els punts molt ràpid, i a partir del dia del Prat, vam tenir una davallada important, i no hem sabut treure el cap. Hi ha hagut cosetes, eh? Hi ha hagut lesions, hi ha hagut sancions... tot ha sigut una mica a empentes i rodolons. Però bé, amb la plantilla que hi ha, no hauria hagut de ser així, com realment ha estat en segons quins moments i en segons quins partits. Jo assumeixo la responsabilitat. No crec que hagi d'assumir-la ningú més: ni el president, ni la junta directiva, ni els socis... la culpa és meva, perquè jo sóc el cap visible de tot això, i no he pogut treure el rendiment i el suc que jo crec que aquest equip pot donar. De fet, ara hem sumat més punts, però encara no estic satisfet del tot. Sí que ens estem apropant bastant al que crec que pot ser aquest equip, i al meu somni, però no amb aquest patiment que estem tenint, i que jo crec que és injust. Inclús per a ells, pels nanos, i per a la gent i per a tothom. Llavors, insuficient baix. Jo li donaria un insuficient baix. I sóc conscient que aquí o a un altre club, o si aquí hagués entrat d'alguna altra manera, ja m'haurien donat la baixa i hagués estat fora. El que passa és que suposo que la gent també valora el treball, que s'intenta, que es fa el que es pot... en aquest aspecte, he de reconèixer que estic súper content perquè m'estan respectant molt.
En algun moment has tingut la sensació, en aquella ratxa de 9 partits sense guanyar, que podies anar al carrer si no guanyaves el diumenge?
Més que per ells, per mi. Jo he estat més a punt de dir "no puc més; llenço la tovallola perquè ja no puc més i ja no sé què fer". I ha estat a l'inrevés: han estat ells (la directiva -ndr), i els nanos. Els jugadors, que m'han vist en algun moment bastant delicat, que no sabia ja què fer absolutament; d'haver-ho provat tot, d'haver punxat de totes les maneres i no arribava aquest resultat. I han estat els jugadors els que han estat al costat meu, i la junta directiva. En aquest aspecte, ha estat al'inrevés. Han estat ells els que m'han vingut "escolta, Albert: aquí no baixis un peu, perquè si el baixes, m'enfadaré". La veritat és que el suport de la directiva i dels jugadors ha estat brutal. I després, de la massa social, els Eskapulats també han estat molt amb mi, perquè m'ho han demostrat moltes vegades. Hi ha una sèrie de gent que va diàriament al partit, totes les setmanes, i tinc certa relació per twitter, i sempre són súper agradables amb mi. En fi... a vegades, val més allò de 'caer en gracia que ser gracioso". I jo crec que aquí, suposo, valorant tot el que s'està fent, que tampoc és poc, la gent està contenta. I en aquest aspecte, tinc aquest marge que m'estan donant. Sent tot molt difícil com és en aquest club, és d'agrair.
Quin va ser el moment més crític? Aquell de dir "ostres, és que plego"...
El dia de Vilafranca. Anar guanyant i permetre que li donessin la volta va ser molt dur. Molt dur, perquè ja veníem de moltes ensopegades, de moltes coses... jo crec que ha estat el moment més crític. Hi ha haguts momentets crítics, però el més difícil crec que va ser aquest. Vaig dir "mira, jo no puc més. Plego i ja està, que vingui un altre, no hi ha problema". L'Europa, dins el meu cor, ja hi serà sempre. Com a jugador, i com a entrenador, perquè jo he viscut aquí moments de puta mare, fantàstics! Això no volia dir res. Hi ha vegades que has d'apartar-te. No és errada de ningú, segurament, però t'has d'apartar perquè el club ha de funcionar. Potser ve una altra persona i segurament fa un 'clac!' i... el futbol està així muntat. I aquell dia jo estava bastant convençut que m'havia d'apartar. Però bé, entre uns i altres em van fer canviar de parer, i aquí segueixo (riu). I espero poder estar molts anys!
Queda tota una segona volta. Malgrat totes aquestes dificultats, aquests 9 partits sense guanyar... estàs a 4 punts del play-off, i hi ha moltes coses encara per fer.
És una sort. Havent-ho fet malament, o bastant malament, estem molt a tocar. Venim de darrere, venim de molt a baix, portem una empenta diferent. Hi ha equips que han estat a dalt, i tots per mèrits propis, faltaria més. Però hi ha equips que, a vegades, els que venim de darrere, hem estat molt malament i hem tocat fons en molts partits, quan agafes aquesta bona dinàmica, com estem 'a prop de', segurament ens pot beneficiar. No ho sé. Estem donant passos, molt poquet a poquet, molt lent. M'agradaria que fossin més ràpids, però anem fent coses diferents, i anem canviant. També anem recuperant jugadors, i això també era important per al gruix de la plantilla, de l'equip i dels nanos. I queden molts partits. Les segones voltes sempre són difícils per a molts equips. Tinc la sort que els meus equips sempre funcionen un pèl millor a les segones voltes, sempre ha passat així. Sempre, inclús quan estava amb el juvenil. I espero que aquest any no sigui diferent aquí. Amb totes aquestes premises, crec que estem en disposició de fer una bona segona volta i intentar accedir als llocs de play-off. Intentar lluitar-ho.
S'ha d'acabar amb aquesta bipolaritat, amb aquestes dues cares, suposo...
Lògicament. No li trobem el punt. Ni amb els jugadors, eh? A vegades tampoc. Jo tinc bona relació amb ells i ho parlem, en petit comitè, i en gran comitè, i amb el meu equip. Inclús amb gent de fora. Amb Manolo Márquez tambe hem parlat, i amb gent que tinc certa relació amb ells. I a vegades no hi ha cap explicació. Hi ha d'haver certa continuïtat en alguns moments, i segurament seguirem tenint errors, perquè el futbol és un joc d'errors. Nosaltres tenim molt bon equip, peò no som el millor equip del món. No som el Bayern de Munic, ni som el Barça. Hem de tenir errors. Però segurament, a vegades, els equips treuen massa profit d'aquests errors. El que hem de fer és intentar minimitzar-los. I tots aquests moments que desconnectem, aquestes desconexions, que són molt poques, perquè ahir (a Granollers -ndr) van ser 10 minuts, que no passin. I si han de passar, que ho sapiguem portar: que ens ajuntem, que fem les coses d'una altra manera, que siguem una mica més madurs. Això és una feina de tots: dels jugadors que són al camp i són realment els actors, i nosaltres, des de fora, intentar que aquestes desconnexions que hi poden haver, perquè el futbol és així, és un joc, i pot passar, i a més hi ha un contrari que també juga i fa coses, que siguin el més petites possibles-. I això, a vegades, fàcil no ho és, perquè no ho estàs fent.
Tens la sensació que a vegades estàs lluitant una mica contra l'ombra de Dòlera? En el sentit del què ha fet aquí a l'Europa, i de cóm de bé ho està fent també al Prat.
Bfff! Jo personalment no tinc aquesta percepció, perquè vinc del món del futbol, i sé el que són les coses. Jo no lluito contra el millor Pedro que hi ha hagut aquí. En Pedro va fer un feina aquí espectacular i brutal! El que vulgui discutir això és tonto, així de clar. El que ha fet en Pedro en 6 anys costarà molt que hi hagi una altra persona que ho pugui igualar. Perquè va estar també a baix de tot, ho va recautxutar, van tenir paciència amb ell perquè era un tio treballador... en fi, ha anat al Prat i ha pogut fer el seu equip, amb una fisonomia i un tarannà diferent al que és l'Europa. Perfecte. Jo no puc comparar-me mai amb ell. Ni amb el senyor Rovira, ni amb tots aquests entrenadors històrics que han estat aquí. Acabo d'arribar i jo no sóc ningú. Que jo tingui com a mira en Pedro? No. Jo vinc a fer la meva història, la meva feina, el millor que pugui, i sense comparar-me amb ell. Perquè a més, per què m'hi he de comparar? El que ha fet ell aquí és incomparable. Torno a repetir: acabo d'arribar i no he fet res. De fet, el que estem fent, i malament. Impossible comparar-me amb ell. D'aquí a uns anys, potser, ja veurem on arribem i llavors sí. Però no crec que estem lluitant contra un... hi ha la coincidència que ell ha anat a un equip punter, que va primer i ho està fent fantàstic, que està a un bon club, i que ell està treballant amb certa tranquil·litat, i ha encertat en totes les coses i li va bé. Lògicament, la gent de l'Europa dirà "hòstia! Se n'ha anat allà, i allà...", però això ho dono. Tots els jugadors que surten de l'Europa, quan venen aquí també et marquen un gol, també juguen bé... però això és una mica la història que té aquest esport. No tinc aquesta sensació, i els jugadors tampoc. Sí que és veritat que tenim moltes ganes que arribi el dia del Prat, perquè el tenim aquí, però perquè és el Prat, perquè hi ha una sèrie de connotacions... però durant la setmana, o la resta de partits, no pensem en Pedro, ni ens estem comparant, perquè és incomparable.
I de cara a aquesta segona volta, al marge del Prat que ja està demostrant que estarà allà a dalt segur, quins creus que han de ser els rivals de l'Europa? Perquè hi ha molts equips...
És que hi ha un fotimer d'equips. Tots els que són per dalt, hi seran; i segurament algun dels que està per baix, al final reaccionarà. Perquè Ascó ha de reaccionar, Figueres també té molt bon equip... el que passa és que, a priori, hi ha molts equips que tenen unes expectatives a principi de temporada i que després es van torcent per moltes coses. Hi poden haver lesions, problemes de sancions, que l'equip no acaba de trobar-se bé per moltes raons. Si és que a vegades no hi ha una raó específica. No ho sé. Crec que el Gavà té un equip molt seriós, que fa bé les coses; Sabadell B té un molt bon equip: ara li han tret a Manel Martínez (el pitxitxi de la lliga puja al primer equip arlequinat -ndr), però està Xavi Civil, així que ho han compensat perfectament. També si no puja el de Segona B, no sabríem llavors si... però bé, és un equip amb el que cal anar molt en compte. A mi m'agrada molt el Granollers. Tot i que ahir el vam guanyar, però el Granollers té molt bons jugadors i juga molt bé a futbol. Hi han diversos equips. La Montañesa és mot rocosa, un equip que sap a què juga, i ho fan fantàsticament bé... o sigui, tots. Tots els que hi som volem lluitar i tenir aquest espai per a nosaltres, i hi haura una segona volta bastant difícil i competida. Això també està bé. És 'lo guapo' que té aquesta categoria.
Acabo, Albert, que heu d'anar a entrenar. Veurem cares noves a l'Europa encara en aquest mercat d'hivern?
Jo crec que si n'hi ha alguna, hi haurà una més. No marxa ningú. Això ja ho asseguro jo, a no ser que hi hagi algun jugador que vulgui marxar; en Pedro Bilbao va marxar perquè ell creia que havia de tenir més minuts. Tinc bona relació amb en Pedro, i va marxar enfadat en l'aspecte esportiu; en el personal, cap problema. Jo no vull que marxi ningú, perquè crec que hem de tenir respecte pels nanos que hi ha. Sí que no estem fent bé les coses, però vull descarregar tota la pressió d'ells, i que ells facin el que han de fer, i segueixin entrenant com ho fan. I sí que, possiblement, en funció de què no hi és ni en Javi, ni en Pedro Bilbao, Lozano ha estat lesionat, hem tingut lesions de centrals, del lateral esquerre... segurament algun noi de darrere vindrà. Segurament, si poguéssim, vindrà algun jugador contrastat; però si no, agafarem un nano jove, també que tingui cert nivell, cert futur per poder-lo tenir aquí. En qualsevol cas, si no es donés, que potser es va allargant una mica i jo em canso, i les coses van funcionant perquè hi ha jugadors suficients, no vindria ningú. Si ve algú és perquè és un jugador molt particular, que a mi m'agrada molt, i que crec que ens pot aportar alguna cosa diferent al que ja tenim. Però si no pot ser, segurament no vindrà ningú. I amb això tirarem fins el final. Que jo crec que hi ha prou plantilla com per poder-ho afrontar sense cap tipus de problema.
Albert Poch, moltes gràcies per aquesta estona, i que ho celebrem d'aquí a uns mesos; com a mínim el play-off, i ja veurem si també l'ascens.
Tant de bo que així sigui, encara que tot el que portem d'any sigui poc representatiu del que volem. Però tant de bo a final d'any puguem tornar a parlar i que estiguem en una altra situació que la que tenim ara.
Al Sant Gabriel vaig estar fins a infantil. Va haver uns canvis a l'estructura del club: van començar a haver-hi equips C i D de cada categoria. Jo vaig tenir un problema de creixement important: vaig tenir molèsties al genoll i vaig estar pràcticament un any parat. L'etapa del Sant Gabriel es va acabar i vaig anar cap el Llefià; era un barri de Badalona, i molts dels nanos que estàvem al Sant Gabriel vam anar allà. Podia haver anat al Badalona, al Júpiter, Trajana... que estaven relativament a prop, però vam anar allà. Hi havia molt bon rotllo, al club als que veníem del Sant Gabriel ens acollien com si fóssim Maradona. Vaig estar.... increïble. El Llefià era un club molt modest, però em van tractar increïblement. Quasi tinc millors records del Llefià que del Sant Gabriel. Tot i que després jo estava molt vinculat al Sant Gabriel, perquè vaig ser entrenador, vaig tornar-hi a jugar una època una altra vegada i vaig anar a Suècia amb ells. La meva vinculació amb el Sant Gabriel no s'ha perdut mai. Fins i tot ara mantinc contacte amb molta gent d'allà. Però allò de Llefià va ser espectacular, perquè amb 16 anys vaig jugar a Primera Regional.
Amb el Llefià, on va debutar a Primera Regional amb només 16 anys
(FOTO: arxiu personal Albert Poch)
El pas pel Mataró, un dels grans records futbolísitcs de Poch
(FOTO: arxiu personal Albert Poch)
Temporada 89-90; l'Europa de Carles Anglès fitxa Albert Poch
(FOTO: diari Sport / arxiu personal Albert Poch)
Recordo moltes coses. De fet, dels equips que més recordo segurament són Mataró... Sant Gabriel i Llefià lògicament, perquè és part de l'adolescència i dels inicis dels futbol. Però els clubs que m'han marcat, i no ara perquè estigui a l'Europa, són sense cap mena de dubte Mataró, Europa i Castelldefels. Perquè hi he tingut bons moments, en la meva carrera. I l'Europa et marca per moltes coses: primer, perquè vaig estar en una plantilla que era espectacular: hi havia Ureña, Salinas, Ventura, Capella, Paco, Carmona, Cano, Soriano, Manolo... hi havia un ventall de jugadors increïble! Els entrenaments eren increïbles. Estava Capi també, un esquerrà molt bo que era un 'pinta', però era fantàstic. Inclús el míster, en Carles Anglès, que en pau descansi, que jo li tenia molt de respecte; a mi em va tractar molt bé. Un senyor. De fet, tothom em va tractar com un senyor. Jo era molt jovenet i sabia el meu rol, encara que volia jugar més. Jo sabia les meves dificultats i el rol que jo tenia en aquell moment, perquè la plantilla era la que era i jo estava a anys llum d'aquells jugadors. I la veritat és que em va marcar tot: la idiosincràsia, que aquí d'un granet de res es feia una muntanya, tot el punt social que té aquest club... ara ho veus de diferent manera perquè ets més madur, lògicament, que en aquella època. Als entrenaments, recordo que anàvem segons o primers, i hi havia una pancarta que deia 'Anglès dimissió'. I anàvem bé, eh? Anàvem fantàstic! Però és un club que, vulguis o no, et marca molt.
El defensa 'Albert', amb la samarreta de l'Europa
(FOTOS: arxiu personal Albert Poch)
23 de juliol de 1990; oficialment, Albert Poch deixa de ser jugador de l'Europa
(FONT: arxiu personal Albert Poch)
I sí que és veritat que segurament els tres equips... els altres també, eh? Perquè al Prat vaig estar 2 anys i van ser molt bons. Amb moltes dificultats econòmiques també, en Rodri, que ea l'entrenador, va tenir molts problemes personals, i vaig estar uns mesos que jo feia de jugador-entrenador, amb 26 o 27 anys, que tampoc tenia la idea encara de ser entrenador. També vaig jugar molt bé, hi vaig estar molt còmode. Però sí que, segurament, els equips que m'han marcat més, a part dels de futbol base, són Mataró, Europa i Castelldefels.
Poch potablava; va jugar al Prat les temporades 95-96 i 96-97
(FOTOS: arxiu personal Albert Poch)
Sempre havia jugat d'extrem, però vaig arribar a un punt que era més força, básicament era potencia. Molts cavalls però poc dominats. I em van anar baixant, perquè jo necessitava espai. Al Sant Gabriel jugàvem amb extrems purs, jo necessitava espai, i em costava molt. I em van anar endarrerint la posició, i vaig acabar de lateral. Tenia certa punta d'agressivitat ben entesa, i em van anar baixant de lateral. Després he jugat molts anys de 'carriler', quan es feia el que faig jo aquest any de jugar amb 5, perquè jo treballava bastant; alguna vegada d'interior esquerre també, molts anys en molts equips. Però on jo m'he trobat còmode i crec que les meves virtuts, si en tenia alguna, es podien trobar eren jugant de lateral.
Defensant el Castelldefels, amb qui va jugar en diverses etapes
(FOTOS: arxiu personal Albert Poch)
Tenies algun ídol futbolístic?
Migueli. A més, me'l vaig trobar un dia en un pàrquing i em va signar un autògraf, i per a mi va ser... el vaig veure tan gran, tan enorme i amb tant de bigoti! Inclús jo quan jugava al Sant Gabriel em pujava les mànigues cap a dalt perquè Migueli sempre anava així. Era un troç de central que ara seria un més, però en el seu moment era molt gran, molt fort i molt potent. I per homenatge a ell em pujava les mànigues de la samarreta en ple hivern. Després, lògicament, jugadors de talent com Maradona, que l'he vist jugar al camp del Barça. Però, bàsicament, Migueli.
'Tarzán' Migueli i capità mini-Poch, compartint mànigues amunt
(FOTOS: Kaiser magazine / arxiu personal Albert Poch)
Pff! Bé, jo crec que és pel que m'han ensenyat. Al Sant Gabriel jugavem així, des del darrere. Me'n recordo que els laterals venien a buscar la pilota; ara venen els centrals, però en aquell moment la moda era que vinguessin els laterals, moda que segurament tornarà amb el temps, perquè tot són modes, també en el futbol. És el que m'han ensenyat; allà al Sant Gabriel s'ensenyava a jugar a futbol. I després vaig tenir la sort que als anys del Llefià eren entrenadors que havien estat també al Sant Gabriel, curiosament, i que també ens feien jugar des de darrere.
Amb la samarreta del Cornellà, temporada 94-95; el capità, l'ara tècnic del Masnou Miguel López
(FOTO: arxiu personal Albert Poch)
Amb el Vilassar, on va estar un parell d'etapes; el capità, l'ara entrenador Manel Moya
(FOTOS: arxiu personal Albert Poch)
I en quin moment fas el canvi de xip de dir "ostres, vull ser entrenador"?
De sempre. Sempre m'ha agradat. A mi bàsicament el que m'agrada és jugar a futbol. Per això gaudeixo quan jugo a futbol encara que tingui 50 anys. Però... quan ja tinc 24-25 anys... he tret moltes coses de tots els entrenadors que he tingut. De bones i de dolentes. I he tingut la sort que m'han respectat molt tots els entrenadors, i tots tenien la seva cosa i m'hi he fixat molt. Ignasi, la meva vida és el futbol. La meva vida no és el treball, la meva vida és el futbol. La meva família i el futbol, no hi ha res més. Deixaria absolutament tot, a excepció de la meva família i el futbol. I lògicament, quan tu penses en el futur i dius "quan se m'acabi això de jugar, que és el que realment m'omple, què és el que em pot omplir?". Director esportiu no, perquè he de barallar-me i donar la cara i parlar de coses, i segurament he d'enganyar, i fer una sèrie d'apostes que no van amb mi. Llavors, el més normal és que sigui entrenador. Et vas encaminant una miqueta.
Amb el Santboià, ja al tram final de la carrera com a futbolista
(FOTO: arxiu personal Albert Poch)
El seu pas pel futbol base del Gavà, trampolí per debutar a Tercera com a tècnic blaugrana
(FOTOS: arxiu personal Albert Poch)
Amb el Sant Gabriel ja havia portat algun benjamí, i havia fet de segon amb alguns dels entrenadors potents que hi havia allà. Sempre per anar aprenent. Jo porto molts anys fent d'entrenador. No amb continuïtat, però recordo tenir 23 o 24 anys i quan podia, anar-me al Sant Gabriel a fer de segon. Sempre he tingut aquesta relació amb el tema d'entrenar. Lògicament, quan tenia 30 anys, que vaig tenir una davallada important, quan vaig fitxar pel Caprabo, allà ja m'ho vaig prendre a sac. Em vaig dir "he de formar-me el millor que pugui", i intentar ser entrenador, que és el que m'agradava. On em portarà? No ho sé. No tenia cap mira. Si a mi em diuen fa 10 anys que jo seria entrenador d'un club com l'Europa no m'ho crec ni fart de vi. De fet, ni a Gavà. Perquè a mi el que realment m'agrada és el futbol base, i treballar amb nois, que és el que jo he fet aquests 13 anys anteriors a arribar a aquí. Això de l'Europa és un premi, i el primer equip del Gavà també. Va ser a les acaballes, quan em vaig plantejar fort això, però sempre he anat picant. A Cerdanyola de Mataró, que vaig estar 1 any, també em van donar un aleví. Que recordo i em recorden els nois que hi havia allà, i que ara ja són grans, i m'envien missatges; físicament no els conec, perquè han passat molts anys, i estic súper sorprès. Sempre he pensat com a entrenador. Inclús dins del camp, quan jugava, també.
Poch, dirigint el primer equip del Gavà
(FOTO: Álex Gallardo / Tercera.cat)
I quan t'arriba la trucada de l'Europa per ser entrenador... què? Cóm va ser tot plegat?
Inesperada, encara que volguda, lògicament. No sé, potser dic una barbaritat absoluta: no crec que sigui un entrenador de començar a donar voltes. No ho crec. El meu objectiu ara és intentar pujar l'Europa de categoria, el màxim que jo pugui, fins on estigui a les meves mans. I si arriba un moment que jo no puc donar més, perquè no pot ser, o pel que sigui, tornaré al futbol base. No me n'aniré a un altre equip de Tercera ni començaré a donar voltes. Perquè no tinc les motivacions suficients, segurament. En aquest aspecte sóc una mica rar, segurament. No tinc una ambició individual meva; és una ambició col·lectiva. Ambició col·lectiva sí que tinc, de pujar amb el club i tot això, sí. I dins la col·lectiva està la meva personal, però no tinc una ambició especial en ser 'millor entrenador de', pujar de categoria, o 'ser entrenador de'. No. La veritat és que estic aquí, vull pujar amb l'Europa, que és un repte important i difícil, i amb això, segurament, estaria més que satisfet.
El 10 de juny de 2015, durant la presentació com a nou entrenador de l'Europa
(FOTO: 'Vamos, escapulados!')
Pff! Bé, hi ha detalls que sí, lògicament. Jo crec que el que la gent percep del què és l'Europa, crec que molts estan equivocats. Crec que es pensen que és l'equip de 'pijos', en una zona privilegiada de Barcelona, que som els milionaris, som els que tenim molts diners... segurament tenim més diners que molts altres clubs, lògicament, perquè tenim molts nens, i perquè el club arrossega molta opinió, i hi ha sponsors que també volen participar d'això. Lògicament, és diferent; hi ha un fet diferencial amb tots els altres clubs. Però quan estàs a dins, veus que hi ha molt de treball, molta gent que està picant pedra, un president que es busca la vida buscant sponsors, traient diners de sota les pedres, que no és fàcil i menys en l'època en què estem. Aquí l'Ajuntament no col·labora en res, que als pobles tampoc ara, però en el seu moment sí que havien col·laborat. Aquí no, aquí tot s'ho maneguen 4 o 5 persones, que són els que estan a la junta directiva. I la veritat és que dóna una sensació fora que jo crec que està distorsionada, i que no és real. Jo crec que aquí la gent treballa molt, i que per poder tenir aquest tipus de jugador, també cal tenir tota una sèrie d'sponsors. I els sponsors no venen sols. Has de picar pedra, has de picar a portes, i això a vegades, no acabem de valorar-ho suficientment. I més en l'època en què estem, que ningú no vol arriscar ni un 'duro', i en un equip de Tercera divisió, en el qual no hi ha el ressó mediàtic de Primera... ara sí que està BTV o les xarxes socials, però no és tant com un equip de Primera, que estàs aturat i t'entren tots els sponsors.
La presentació de l'Europa 2015-2016, el passat 20 de juliol
(FOTOS: 'Vamos, escapulados!')
Per tant, sí que me l'imaginava així, més o menys, perquè també he tingut jugadors que estan a dins i m'han explicat coses. Hi ha petits detalls que et sorprenen una miqueta, del dia a dia, però en general, i no perquè estigui jo dins, és una passada. Ser entrenador de l'Europa és com que et toqui la loteria. Sí que hi ha coses desagradables, perquè hi ha molta pressió, perquè la gent apreta... el que he dit abans: hi ha un corrent d'opinió important cada dia i cada minut, hi ha faccions entre els socis, hi ha molts grups, i tots volen una finalitat comuna, que és que l'Europa estigui el més dalt possible, però cadascú pensa d'una manera diferent. Hi ha un corrent d'opinió important i molt difícil de portar. Sí que m'he trobat el que m'esperava, però hi ha detalls que sí que sorprenen una mica.
Poch, autocrític amb el rendiment que li està traient a l'equip en els 7 primers mesos al club
(FOTO: 'Vamos, escapulados!')
I el balanç en aquests 7 primers mesos, primera volta ja completada, quin seria?
Insuficient. Insuficient, no ens podem enganyar. A la plantilla que hi ha crec que no li he sabut treure el rendiment suficient; o el rendiment que jo crec que pot donar aquesta plantilla. No és per falta de ganes, lògicament, ni per falta d'il·lusió, ni per falta de res. No és un problema d'aquests; és un problema de trobar-li el què. Vam anar molt ràpids al principi, vam trobar els punts molt ràpid, i a partir del dia del Prat, vam tenir una davallada important, i no hem sabut treure el cap. Hi ha hagut cosetes, eh? Hi ha hagut lesions, hi ha hagut sancions... tot ha sigut una mica a empentes i rodolons. Però bé, amb la plantilla que hi ha, no hauria hagut de ser així, com realment ha estat en segons quins moments i en segons quins partits. Jo assumeixo la responsabilitat. No crec que hagi d'assumir-la ningú més: ni el president, ni la junta directiva, ni els socis... la culpa és meva, perquè jo sóc el cap visible de tot això, i no he pogut treure el rendiment i el suc que jo crec que aquest equip pot donar. De fet, ara hem sumat més punts, però encara no estic satisfet del tot. Sí que ens estem apropant bastant al que crec que pot ser aquest equip, i al meu somni, però no amb aquest patiment que estem tenint, i que jo crec que és injust. Inclús per a ells, pels nanos, i per a la gent i per a tothom. Llavors, insuficient baix. Jo li donaria un insuficient baix. I sóc conscient que aquí o a un altre club, o si aquí hagués entrat d'alguna altra manera, ja m'haurien donat la baixa i hagués estat fora. El que passa és que suposo que la gent també valora el treball, que s'intenta, que es fa el que es pot... en aquest aspecte, he de reconèixer que estic súper content perquè m'estan respectant molt.
El tècnic, durant la sorprenent derrota al Morell
(FOTO: Àngel Garreta / CEEuropa.cat)
En algun moment has tingut la sensació, en aquella ratxa de 9 partits sense guanyar, que podies anar al carrer si no guanyaves el diumenge?
Més que per ells, per mi. Jo he estat més a punt de dir "no puc més; llenço la tovallola perquè ja no puc més i ja no sé què fer". I ha estat a l'inrevés: han estat ells (la directiva -ndr), i els nanos. Els jugadors, que m'han vist en algun moment bastant delicat, que no sabia ja què fer absolutament; d'haver-ho provat tot, d'haver punxat de totes les maneres i no arribava aquest resultat. I han estat els jugadors els que han estat al costat meu, i la junta directiva. En aquest aspecte, ha estat al'inrevés. Han estat ells els que m'han vingut "escolta, Albert: aquí no baixis un peu, perquè si el baixes, m'enfadaré". La veritat és que el suport de la directiva i dels jugadors ha estat brutal. I després, de la massa social, els Eskapulats també han estat molt amb mi, perquè m'ho han demostrat moltes vegades. Hi ha una sèrie de gent que va diàriament al partit, totes les setmanes, i tinc certa relació per twitter, i sempre són súper agradables amb mi. En fi... a vegades, val més allò de 'caer en gracia que ser gracioso". I jo crec que aquí, suposo, valorant tot el que s'està fent, que tampoc és poc, la gent està contenta. I en aquest aspecte, tinc aquest marge que m'estan donant. Sent tot molt difícil com és en aquest club, és d'agrair.
Poch, en l'Europa-Vilafranca; el dia més crític de la seva etapa escapulada
(FOTO: Àngel Garreta / CEEuropa.cat)
Quin va ser el moment més crític? Aquell de dir "ostres, és que plego"...
El dia de Vilafranca. Anar guanyant i permetre que li donessin la volta va ser molt dur. Molt dur, perquè ja veníem de moltes ensopegades, de moltes coses... jo crec que ha estat el moment més crític. Hi ha haguts momentets crítics, però el més difícil crec que va ser aquest. Vaig dir "mira, jo no puc més. Plego i ja està, que vingui un altre, no hi ha problema". L'Europa, dins el meu cor, ja hi serà sempre. Com a jugador, i com a entrenador, perquè jo he viscut aquí moments de puta mare, fantàstics! Això no volia dir res. Hi ha vegades que has d'apartar-te. No és errada de ningú, segurament, però t'has d'apartar perquè el club ha de funcionar. Potser ve una altra persona i segurament fa un 'clac!' i... el futbol està així muntat. I aquell dia jo estava bastant convençut que m'havia d'apartar. Però bé, entre uns i altres em van fer canviar de parer, i aquí segueixo (riu). I espero poder estar molts anys!
FOTO: 'Vamos, escapulados!'
És una sort. Havent-ho fet malament, o bastant malament, estem molt a tocar. Venim de darrere, venim de molt a baix, portem una empenta diferent. Hi ha equips que han estat a dalt, i tots per mèrits propis, faltaria més. Però hi ha equips que, a vegades, els que venim de darrere, hem estat molt malament i hem tocat fons en molts partits, quan agafes aquesta bona dinàmica, com estem 'a prop de', segurament ens pot beneficiar. No ho sé. Estem donant passos, molt poquet a poquet, molt lent. M'agradaria que fossin més ràpids, però anem fent coses diferents, i anem canviant. També anem recuperant jugadors, i això també era important per al gruix de la plantilla, de l'equip i dels nanos. I queden molts partits. Les segones voltes sempre són difícils per a molts equips. Tinc la sort que els meus equips sempre funcionen un pèl millor a les segones voltes, sempre ha passat així. Sempre, inclús quan estava amb el juvenil. I espero que aquest any no sigui diferent aquí. Amb totes aquestes premises, crec que estem en disposició de fer una bona segona volta i intentar accedir als llocs de play-off. Intentar lluitar-ho.
Lògicament. No li trobem el punt. Ni amb els jugadors, eh? A vegades tampoc. Jo tinc bona relació amb ells i ho parlem, en petit comitè, i en gran comitè, i amb el meu equip. Inclús amb gent de fora. Amb Manolo Márquez tambe hem parlat, i amb gent que tinc certa relació amb ells. I a vegades no hi ha cap explicació. Hi ha d'haver certa continuïtat en alguns moments, i segurament seguirem tenint errors, perquè el futbol és un joc d'errors. Nosaltres tenim molt bon equip, peò no som el millor equip del món. No som el Bayern de Munic, ni som el Barça. Hem de tenir errors. Però segurament, a vegades, els equips treuen massa profit d'aquests errors. El que hem de fer és intentar minimitzar-los. I tots aquests moments que desconnectem, aquestes desconexions, que són molt poques, perquè ahir (a Granollers -ndr) van ser 10 minuts, que no passin. I si han de passar, que ho sapiguem portar: que ens ajuntem, que fem les coses d'una altra manera, que siguem una mica més madurs. Això és una feina de tots: dels jugadors que són al camp i són realment els actors, i nosaltres, des de fora, intentar que aquestes desconnexions que hi poden haver, perquè el futbol és així, és un joc, i pot passar, i a més hi ha un contrari que també juga i fa coses, que siguin el més petites possibles-. I això, a vegades, fàcil no ho és, perquè no ho estàs fent.
Agafar el relleu de Dólera, ara líder amb el Prat, tasca gens senzilla
(FOTOS: 'Vamos, escapulados!' / AE Prat)
Tens la sensació que a vegades estàs lluitant una mica contra l'ombra de Dòlera? En el sentit del què ha fet aquí a l'Europa, i de cóm de bé ho està fent també al Prat.
Bfff! Jo personalment no tinc aquesta percepció, perquè vinc del món del futbol, i sé el que són les coses. Jo no lluito contra el millor Pedro que hi ha hagut aquí. En Pedro va fer un feina aquí espectacular i brutal! El que vulgui discutir això és tonto, així de clar. El que ha fet en Pedro en 6 anys costarà molt que hi hagi una altra persona que ho pugui igualar. Perquè va estar també a baix de tot, ho va recautxutar, van tenir paciència amb ell perquè era un tio treballador... en fi, ha anat al Prat i ha pogut fer el seu equip, amb una fisonomia i un tarannà diferent al que és l'Europa. Perfecte. Jo no puc comparar-me mai amb ell. Ni amb el senyor Rovira, ni amb tots aquests entrenadors històrics que han estat aquí. Acabo d'arribar i jo no sóc ningú. Que jo tingui com a mira en Pedro? No. Jo vinc a fer la meva història, la meva feina, el millor que pugui, i sense comparar-me amb ell. Perquè a més, per què m'hi he de comparar? El que ha fet ell aquí és incomparable. Torno a repetir: acabo d'arribar i no he fet res. De fet, el que estem fent, i malament. Impossible comparar-me amb ell. D'aquí a uns anys, potser, ja veurem on arribem i llavors sí. Però no crec que estem lluitant contra un... hi ha la coincidència que ell ha anat a un equip punter, que va primer i ho està fent fantàstic, que està a un bon club, i que ell està treballant amb certa tranquil·litat, i ha encertat en totes les coses i li va bé. Lògicament, la gent de l'Europa dirà "hòstia! Se n'ha anat allà, i allà...", però això ho dono. Tots els jugadors que surten de l'Europa, quan venen aquí també et marquen un gol, també juguen bé... però això és una mica la història que té aquest esport. No tinc aquesta sensació, i els jugadors tampoc. Sí que és veritat que tenim moltes ganes que arribi el dia del Prat, perquè el tenim aquí, però perquè és el Prat, perquè hi ha una sèrie de connotacions... però durant la setmana, o la resta de partits, no pensem en Pedro, ni ens estem comparant, perquè és incomparable.
La banqueta de l'Europa, sempre centre de l'atenció de la grada
(FOTO: 'Vamos, escapulados!')
I de cara a aquesta segona volta, al marge del Prat que ja està demostrant que estarà allà a dalt segur, quins creus que han de ser els rivals de l'Europa? Perquè hi ha molts equips...
És que hi ha un fotimer d'equips. Tots els que són per dalt, hi seran; i segurament algun dels que està per baix, al final reaccionarà. Perquè Ascó ha de reaccionar, Figueres també té molt bon equip... el que passa és que, a priori, hi ha molts equips que tenen unes expectatives a principi de temporada i que després es van torcent per moltes coses. Hi poden haver lesions, problemes de sancions, que l'equip no acaba de trobar-se bé per moltes raons. Si és que a vegades no hi ha una raó específica. No ho sé. Crec que el Gavà té un equip molt seriós, que fa bé les coses; Sabadell B té un molt bon equip: ara li han tret a Manel Martínez (el pitxitxi de la lliga puja al primer equip arlequinat -ndr), però està Xavi Civil, així que ho han compensat perfectament. També si no puja el de Segona B, no sabríem llavors si... però bé, és un equip amb el que cal anar molt en compte. A mi m'agrada molt el Granollers. Tot i que ahir el vam guanyar, però el Granollers té molt bons jugadors i juga molt bé a futbol. Hi han diversos equips. La Montañesa és mot rocosa, un equip que sap a què juga, i ho fan fantàsticament bé... o sigui, tots. Tots els que hi som volem lluitar i tenir aquest espai per a nosaltres, i hi haura una segona volta bastant difícil i competida. Això també està bé. És 'lo guapo' que té aquesta categoria.
FOTO: 'Vamos, escapulados!'
Jo crec que si n'hi ha alguna, hi haurà una més. No marxa ningú. Això ja ho asseguro jo, a no ser que hi hagi algun jugador que vulgui marxar; en Pedro Bilbao va marxar perquè ell creia que havia de tenir més minuts. Tinc bona relació amb en Pedro, i va marxar enfadat en l'aspecte esportiu; en el personal, cap problema. Jo no vull que marxi ningú, perquè crec que hem de tenir respecte pels nanos que hi ha. Sí que no estem fent bé les coses, però vull descarregar tota la pressió d'ells, i que ells facin el que han de fer, i segueixin entrenant com ho fan. I sí que, possiblement, en funció de què no hi és ni en Javi, ni en Pedro Bilbao, Lozano ha estat lesionat, hem tingut lesions de centrals, del lateral esquerre... segurament algun noi de darrere vindrà. Segurament, si poguéssim, vindrà algun jugador contrastat; però si no, agafarem un nano jove, també que tingui cert nivell, cert futur per poder-lo tenir aquí. En qualsevol cas, si no es donés, que potser es va allargant una mica i jo em canso, i les coses van funcionant perquè hi ha jugadors suficients, no vindria ningú. Si ve algú és perquè és un jugador molt particular, que a mi m'agrada molt, i que crec que ens pot aportar alguna cosa diferent al que ja tenim. Però si no pot ser, segurament no vindrà ningú. I amb això tirarem fins el final. Que jo crec que hi ha prou plantilla com per poder-ho afrontar sense cap tipus de problema.
Albert Poch, moltes gràcies per aquesta estona, i que ho celebrem d'aquí a uns mesos; com a mínim el play-off, i ja veurem si també l'ascens.
Tant de bo que així sigui, encara que tot el que portem d'any sigui poc representatiu del que volem. Però tant de bo a final d'any puguem tornar a parlar i que estiguem en una altra situació que la que tenim ara.
FOTO: 'Vamos, escapulados!'
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada