Pedro Dólera: "Espero que el millor encara estigui per venir"

El tècnic de l'Europa dels rècords torna a somriure (FOTO: 'Vamos Escapulados')

La caducitat al món del futbol fa tremolar, i més quan ets entrenador: pots passar de ser el tècnic més collonut a que no et vulguin ni veure en qüestió de mesos. I en només uns mesos més, passes de viure al fil de l'abisme de la 1ª Catalana, a veure de ben a prop amb els teus ulls el cim de la 2ª B. A Pedro Dólera (el Prat de Llobregat, 15 d'abril de 1973) li ha tocat viure aquesta muntanya russa a la banqueta del Nou Sardenya; però en la seva 4ª temporada com a entrenador escapulat, és molt a prop de convertir-se en el tècnic que torna l'Europa a uns play-off d'ascens, 12 anys després. Ens trobem amb ell a la sala de premsa on va ser presentat al 2009, i on també va viure el moment més dur de la seva carrera l'abril de 2012.

D'ON ET VE LA DÈRIA PEL FUTBOL?

Ve del meu pare, Josep Dólera. Havia arribat a ser porter del Barça fins al juvenil, i l'any que passava al Barça B (que en aquell moment era el Condal) va tenir una greu lesió de genoll, la triada. En aquella època, als anys 60, va ser la seva retirada del futbol. De fet, vivíem a Collblanc, on estan els camps del Miniestadi, i sempre anàvem a veure els partits. Des de molt petit, ja amb la pilota als peus!

I QUAN COMENCES A JUGAR? A L'ESCOLA?

Jo vaig començar jugant a l'escola. Ràpidament, als 6 anys, vaig anar a la Terlenka, que era el futbol base del Prat. Ara hi ha 4 o 5 equips al Prat, però abans només hi havia aquest. Vaig començar a l'escola de futbol d'allà. Vaig estar un parell d'entrenaments, i un dels tècnics del juvenil em va veure per casualitat, i em va fer entrenar amb l'equip federat. Vaig començar a competir amb 6-7 anys, jugant amb el benjamí, amb en Juan Carlos Moreno (ex del Barça) i altra gent del Prat.

Reconeixeu al mini-Pedrito Dólera amb 9 anys? S'admeten apostes... (FOTO: Col.lecció particular Pedro Dólera)

Vaig anar pujant totes les categories amb el futbol base d'allà, i en l'època juvenil, va ser el moment de donar el salt a algun equip de divisió d'honor. Però m'era molt difícil compaginar-ho amb els estudis. Sóc Diplomat en Empresarials i Llicenciat en Administració i Direcció d'Empreses, i en aquell moment, els meus pares tenien un bar i no em podien portar als partits. Era tot molt difícil. Vaig preferir dedicar-me al que m'havia de dedicar, que era estudiar. L'últim any de juvenils, amb 17 anys, el Prat va tenir la lesió del seu millor jugador, Ballesteros, que era el davanter centre. Era el primer any que es va fer la 1ª Catalana, i em van fitxar a mi. L'entrenador era en Josep Piguillem, que em coneixia (ara crec que és entrenador del Cunit). El tio va dir "me la voy a jugar con éste" (riures). Va anar força bé, vaig fer 4 o 5 gols en els 10 partits que faltaven i em vaig consolidar. Allà vaig estar 5 o 6 temporades, en diferents etapes.

Fitxatge estrella i pitxitxi potablava, anys abans d'entrenar l'Europa... (FOTOS: Col.lecció particular Pedro Dólera)

Després vaig marxar al Cornellà, on vaig estar 2 o 3 temporades, i vam fer el primer ascens de Preferent a Catalana de la història del club. Vam pujar a 3ª molt ràpid, amb Pérez Cabedo. Després vaig tornar al Prat, vaig anar a L'Hospitalet Atlètic, on vaig estar en dues etapes. Més tard vaig marxar a la Montañesa amb Puchi, on vaig estar 3 anys (no us perdeu aquest gran vídeo de BTV, amb espectaculars imatges d'aquella època!). I al Poble Sec 1 any, que va ser on em vaig retirar perquè vaig tenir un accident de cotxe i em van deixar KO les cervicals. Va ser a l'octubre o novembre, vaig trigar 5 o 6 mesos a recuperar-me per temes de marejos, i ja no em vaig tornar a enganxar perquè tenia 27 anys i el treball era important. 

DÓLERA ENTRENADOR

A tot això, mentre jo jugava també entrenava. Primer a la Terlenka i després al Prat Blaugrana. Vaig començar amb alevins, després infantils, i quan vaig tenir l'accident, vaig agafar el juvenil. Amb els alevins i els infantils vam fer mot bones campanyes: vam guanyar la lliga quasi cada any. De 1ª divisió vam pujar a Preferent, que era el màxim, perquè no hi havia Divisió D'Honor. Vam estar competint 2 anys amb l'infantil sense baixar. I amb els juvenils vam començar a 1ª divisió, i en 3 anys vam pujar a Preferent, a Nacional, i no vam pujar a Divisió d'Honor per 1 gol en un triple empat amb Hospitalet i Nàstic. A l'última jornada un empat ens valia però vam perdre 1-0 al camp de l'Espanyol, i va pujar el Nàstic. El porter d'aquell equip era el Toni Texeira, i hi havia Alberto o Javi Lara, que ja estaven amb mi de juvenils. 

Jo en cap moment m'havia plantejat res seriós. Entrenava allà perquè era el club del meu pare, que és el president del Prat Blaugrana, i ho feia per ajudar-lo. Vam fer campanyes molt importants: vam ser subcampions de Catalunya, subcampions del MIC perdent la final contra Brasil i vam sortir a Canal Plus en directe. Vam eliminar a 4rts de final l'Inter de Milà per 1-0, amb un gol de còrner; i a les semifinals 1-0 a l'Atlético de Madrid de Quique Estebaranz, amb el porter del Saragossa Roberto, en Mario Suárez... el gol el va fer Jordi Sánchez, que va estar aquí l'any passat. Són d'aquells records tan 'xulos' que et queden d'aquella època, que amb molt poc vam fer molt. Jo ni tan sols tenia el carnet d'entrenador. Entrenava per divertir-me amb ells i passar-m'ho bé. Viure el futbol en estat pur.

Retall d'El 9 Esportiu, destacant l'E.F.Prat Blaugrana d'un 'rebatejat' Pedro Dólera

Poc a poc vaig veure que la cosa anava a més, perquè vaig tenir ofertes de clubs importants, i vaig dir: "hòstia, serà que m'hauré de treure el carnet". I vaig estar els 4 anys i mig de rigor al CAR de St. Cugat 'dale que dale', amb el pla nou, traient-me aquest títol que tant preciat és per aquests 'rollos' que hi ha ara. Llavors, en futbol amateur, la primera experiència va ser el Marianao B, que vam quedar cinquens o sisens amb un equip de 1ª regional de jugadors molt novells, de 19 anys. Vam passar al primer equip del Marianao, vam guanyar la lliga i vam pujar de Preferent a Catalana. I després va ser el gran any aquell que vam estar a 1 gol també de pujar a 3ª, en un triple empat amb Masnou i Olesa, que va ser qui va pujar. Em va passar el mateix que m'havia passat en juvenils. Jo alucinava, era increïble, i per això per a mi ara els goal-average són claus! (riures) 

Al desembre de 2012, José David Muñoz va commemorar a El Prat Ràdio els 200 partits de Dólera a les banquetes

I VA ARRIBAR EL FITXATGE PER L'EUROPA...

Al final d'aquella temporada, que vam estar 5 mesos sense cobrar, en un grup amb en Javi Sánchez del Rubí, amb el Poci, Alberto González, Cano, l'Eitan que estava al Vilafranca, amb el Fermo, Padilla... molts jugadors que actualment juguen a 3ª divisió i 1ª catalana. Va acabar la lliga, ets quedes en stand-by que no saps què fer, pràcticament havíem decidit la majoria renovar i quedar-nos a fer un altre any bo i que la gent es fixés en nosaltres, i va sortir això de l'Europa. Va ser sorprenent per la claredat: jo vaig exposar la meva forma de treball. Ja em coneixien, m'havien seguit de cóm treballava, tenin nocions i sabien de cóm anava el tema. No vaig dubtar ni 5 minuts. La cosa era agafar 'el toro por los cuernos y pa'lante'. I han estat aquests 3 anys, més aquesta quarta temporada. Sóc una persona de club, humil, i estic content. Recordo una conversa amb el presi en que li deia "tu tranquil, que jo on estigui, hi estic temps; no sóc una persona de canviar any a any". I mira que he tingut opcions, perquè lògicament, estem a un club referent i la gent es fixa. Però jo aquí em trobo com a casa, i hem pogut treballar molt a gust.

L'entrenador de l'Europa, escollit millor tècnic de 3ª pels internautes de 'Portal7.es' al 2011 (FOTO: Ara.cat)

QUÈ ÉS EL MILLOR I EL PITJOR D'AQUESTA ÈPOCA A L'EUROPA?

El pitjor, l'any passat (somriu). Se't posen els pèls de punta perquè vam passar-ho molt malament. No només a nivell futbolístic, que és el que ha de ser, sino que traspassava el nivell personal i familiar. Jo sóc un tio que ho viu molt, per lo bo i per lo dolent, i la meva responsabilitat estava per sobre de tot, i no hi havia manera d'endreçar allò. Sé que la gent va treballar 'a tope'; sé que nosaltres no podíem donar més... i si saps tot això i no surten les coses, quan tu arribes a un club com aquest i dius "la oportunitat de la meva vida; vull fer-ho bé", fas 2 anys molt bons, i amb menys fas més, dius "cóm pot ser que amb més facis menys?". I això t'ensenya que en aquest esport, 2 i 2 no són 4. A vegades no saps per què, però estàs patint i ho passes molt malament. 

L'Europa va guanyar per 1ª vegada el Torneig dels Històrics davant el St. Andreu al 2010 (FOTO: Josep Mª Torrent)

Això va ser el pitjor de llarg. I el millor, hi ha hagut molts moments. El millor de tot és passar per la porta del Nou Sardenya, veure l'escapulada, i dir "jo sóc l'entrenador d'aquest equip"; veure el camp, que és maquíssim, i sentir-te orgullós d'estar aquí cada dia, de sentir-ho, i d'estar com a casa teva i que la gent et respecti: la directiva s'ha portat sempre sensacional, el grup de treball, el cos tècnic, els jugadors... hi ha una família 'súperchula'. L'afició lògicament l'any passat va patir, perquè és normal, i ho entenem; i ara els fem disfrutar, que és el que tots volíem, i tant de bo encara sigui més. Un record molt molt especial també van ser els Històrics. La gent ho valora a la mínima expressió,  pensen que 'es un torneíllo de verano', però l'Europa no l'havia guanyat mai en 25 anys. No era fàcil; recordo el primer Històrics, que vam arribar allà gairebé sense entrenar, i recordo la pressió que hi havia aquell dia. L'afició volia guanyar els Històrics, i el club també. És una sensació estranya, però és que des del primer dia aquí es competeix. I l'any que el vam assolir (2010), a sobre en la final contra el Sant Andreu, a la TV, que l'Europa feia no sé quants anys que no sortia a TV... tot això va fer que disfrutéssim moltíssim d'aquell moment. 

FONT: BTV Esports

  

Després hi ha hagut partit molt bons: fa 3 anys amb l'Hospi aquí, que va ser un partidàs 1-0 amb gol de Delmàs; un altre partit mític per a mi va ser el dia del Vilanova, que vam aconseguir empatar un partit 2-2 amb 8 jugadors durant més de 20 minuts, amb un gol de Rovira en una falta. Són moments que potser no són especials per a l'afició, però per a nosaltres que estem allà dins treballant... també aquest any amb l'Olot. Hi ha molts partits que no oblidaré, però espero que el millor encara estigui per venir.

T'IMAGINES EL QUE POT SER AQUÍ UN PLAY-OFF? I JA NO ET DIC UN ASCENS, PERQUÈ ÉS MOLT DIFÍCIL...
Sí. Crec que encara no volem pensar-ho perquè venim del pou, i sempre com a entrenador i esportista tens la por de caure i de fallar. Però realment sí que és superil.lusionant. Si hem aconseguit ficar 1.800 persones en un partit de lliga primer contra segon, no vull pensar el que pot ser una promoció. Jo sento l'exigència de la gent de fa molts anys que estic aquí, i no podria entendre que arribéssim i no fotéssim aquí 3.000 o 4.000 persones. Jo no ho podria entendre. Si és el que tu vols i arribes, seria una passada recuperar antics socis de l'Europa, gent que està fora... i jo crec que és el moment. Ja ha pujat molta gent al carro, i és el moment que la gent doni la seva empenta. Aquest any l'afició està espectacular. Venim d'un any molt dolent i no podem comparar, però jo sempre dic que si estan amb nosaltres, és un punt més, de llarg. Perquè on no arribes tu, arriba la gent. T'empeny. Sembla una tonteria però no és així. Tant de bo.

L'afició escapulada també farà gols per intentar fer realitat el somni (FOTO: La Jornada.cat / David Grau)

QUÈ HA CANVIAT DE L'ANY PASSAT? PERQUÈ SOU PRÀCTICAMENT ELS MATEIXOS
Si et pares a pensar, l'únic que ha canviat és la nostra mentalitat. Crec que som molt més forts, i ja res ens espanta. Ens hem posat partits per darrere i els hem remuntat; hem anat guanyant i hem aguantat sense cap problema; com dic jo, sense molt canvi de cara, molt ferms. I això t'ho dóna la tranquil·litat. L'any passat en cap moment vam tenir tranquil·litat. Un club com l'Europa, quan es fica en la situació de l'any passat, normalment baixa, perquè tothom li vol ficar mà. És un club on molta gent vol estar, som un referent, és un camp molt maco per jugar, diumenge a les 12h, partit de la jornada moltes vegades... és clar, tot això engresca a la gent. Si a sobre, tu estàs patint, i a la mínima tens el públic en contra, el gol no t'entra, tot va a l'inrevès, tothom nerviós... és un desgavell, i és molt difícil ficar tot això en un carril i que tiri. Per això, quan vam acabar l'any passat, jo era dels típics que mai he disfrutat res del que he fet amb l'esport. Si normalment tot això passa volant, a mi em passa a velocitat supersònica. Si en juvenils fèiem un any bo, l'any següent em marxaven 14 i no hi havia pedrera i havíem d'inventar.  Sempre buscant jugadors, buscant objectius nous... no tens temps ni per pair una alegria. I en aquest cas, això ens va anar molt bé, perquè igual que no assaboreixes el que és millor, te n'oblides d'immediat del que és pitjor.

22 d'abril de 2012, punt d'inflexió del club: de passar-les putes al paradís actual, en només uns mesos (FOTO: Ara.cat)

Jo vaig tenir un 'resset' important. Al final del mes de maig vaig donar moltes moltes moltes voltes, perquè jo el que menys volia era aquí fer-me 'el amo del chiringuito'. Si realment jo era el culpable que havia portat aquell equip a fer les coses tan malament, sempre tinc aquesta sensació de responsabilitat, per lo bo i per lo dolent. Així m'han parit i sóc així, i sempre m'autoculpo a mi mateix. Però quan t'asseus amb el teu equip de treball, amb el Toni (Toni Ribas, preparador de porters), el Dani (Dani Contreras, segon entrenador), el Javi Lucas (director escola futbol CE Europa), i analitzes la situació des de lluny i t'ajuden, perquè tu estàs ficat al mig i ells no estan tan a primera línia de batalla, veus que s'havien fet coses malament que hem corregit aquest any; però també hi ha moltes coses que no depenen de tu, i això ho hem d'aprendre. Vam intentar extreure allò, i tenir la sort que aquest any no passessin. De fet, l'any passat hi va haver jugadors que van tenir problemes, se'ns van ajuntar moltes coses a nivell físic, moments de temporada que no podíem fer cap canvi i era fotut, com el cas d'en Cebri, els rivals que van més perquè tu ets l'Europa i et trobes en aquella situació... és difícil, però jo crec que aquest any s'ha endreçat tot, des del principi hem sortit a mort, no hem tingut por. Ara tothom està molt content i 'ole, ole', però les primeres 5 jornades aquest equip va tenir dos pebrots, i l'entrenador també, les coses són així. Perquè si no haguessin anat bé les coses, jo no sé què hagués passat. Ara és molt fàcil que tothom li doni el copet a l'esquena al presi o a la directiva, però els que van tenir la sang freda i la tranquil·litat d'analitzar junt amb nosaltres van ser ells. Estic molt content per això, perquè ens van donar la oportunitat de continuar, sabent nosaltres que ho podíem fer bé. De fet, la nostra feina no ha canviat en res; si de cas, encara més. No hi ha cap altre secret ni vareta màgica.

I PER ACABAR AQUEST TEMA: QUÈ VA PASSAR EL FAMÓS DIA DEL BALAGUER? VAS PRESENTAR LA DIMISSIÓ? HI VA HAVER JUGADORS QUE VAN INTERCEDIR PER QUE NO MARXESSIS...?
Això és una llegenda urbana. El dia del Balaguer va ser per a mi el pitjor partit de la meva vida. Quan trobes un o diversos aficionats (no recordo, intento oblidar) que t'insulten a la teva cara, gent que feia 6 mesos t'havia dit 'Pedro selección' i 'Guardiola', no entens les coses; no entens on estàs, què és això... ja no solament a mi, sinó també al president. I això per a un tio humil, normal i tranquil com jo, que ve del futbol base, no m'hi havia trobat mai. Si això m'afecta a mi o em descol·loca, imagina't als jugadors, que estan insultant al seu entrenador. En aquell moment el que vaig pensar, pel que et deia de la responsabilitat, era que això podia ser vers a mi. Que alguna gent em tingués entre cella i cella. Faltaven Olot, Montañesa i Vilafranca per acabar la lliga, i no podia permetre que per culpa meva, els jugadors no poguessin tenir aquella calma. Vaig cridar al president i a l'Arturo Ramírez, que era el vicepresident, i els vaig dir que havien de prendre una decisió ràpida, i que o es calmava l'ambient o alguna cosa s'havia de fer, perquè així els jugadors no podien jugar. El tema no era amb mi, sinó cóm afectava als jugadors. Perquè la gent de fora, quan aplaudeixen ens porten 'en volandas', però quan 'rajan', els jugadors ho noten. Perquè no són professionals: molts són nens que no han jugat mai davant de 1000 persones, i això afecta.

Parella futbolera: Dólera i Dani Contreras, a un sopar de la Torcida Escapulada (FOTO: remimages.com / Artur Tura)

Llavors, simplement vam tenir una xerrada de 5 minuts, en la qual jo vaig comentar que si ells detectaven que la culpa era meva, o que la cosa anava amb mi, no hi havia cap problema: jo m'apartava de la via, i punt. Però jo sabia que allà estàvem tots a una, que l'equip estava amb mi i fent bé les coses, i que tot i que estava sortint tot a l'inrevès, això ho trauríem. En cap moment vaig presentar la dimissió. De fet, crec que a alguna periodista de Mundo Deportivo la van fer fora per aquest motiu. L'Sport també va publicar això. No sé d'on va sortir la notícia. Suposo que en aquell moment, en un club com aquest, tot es magnifica. Això a mi em va perjudicar encara més, perquè el soci podia pensar "ara aquest ens deixa aquí tirats, se'n va, i ens deixa a la 1ª catalana". No sé d'on va sortir això, ni amb quina intenció, ni qui ho va treure, però t'asseguro que no vaig presentar la dimissió en cap moment. Què va passar? El presi i l'Arturo van dir "estem molt nerviosos tots", perquè a mi em van faltar però a ell més, "anem a prendre 24 hores de tranquil·litat, i ens veiem demà a les 7 aquí. No ens truquem, no parlem, intentem oblidar això, i anem a seure demà". Així va ser. No vam parlar entre nosaltres, ni amb els jugadors, ni amb ningú. I ens vam presentar aquí a l'hora de l'entrenament, vam anar a la sala del club, i vam estar reunits els directius, en Delmàs, Peque, Aitor Olmo crec que era... els capitans vaja, en Dani i jo. Estava Juanjo Isern, estava el president, l'Arturo, i l'únic que vam parlar allà era cóm afrontàvem les 3 setmanes que venien. El president va demanar implicació als jugadors, que van dir que la implicació era 'a tope'; els va preguntar davant meu si hi havia algun problema amb l'entrenador, i l'equip va dir "si se'n va el míster, se lía aquí la de Dios", però en cap moment hi va haver res més. A partir d'allà, ens vam conjurar tots. Crec que eren 4 punts els que ens faltaven per salvar-nos en el pitjor dels casos. Al final només vam necessitar 1, i en vam treure 5. Vam sortir d'allà, i recordo que estava BTV a fora i ens va gravar...

...però és clar, a la mateixa hora, estava sortint per 'Futbolcat' que Angoy feia el primer entrenament amb l'Europa com a entrenador. Per això et dic que jo m'ho prenc a conya, perquè ja sé on estic. Però imagina't que és el primer any que estic aquí, i em passa una cosa així: 'me pego un tiro'. Jo ja sé de què va, aquí tot es magnifica, es treu de polleguera. A mi el que em sap greu és que van enganyar al soci, que en algun moment va poder pensar que jo volia marxar. Altra gent va dir que jo em quedava perquè tenia un altre any de contracte. Això no era cert. Jo tenia 2 anys perquè el president va voler firmar-me 2 anys. Jo sóc dels que firma d'any en any, tant me fa, no tinc cap por, i si no entreno aquí, entreno a un altre lloc. Porto 4 temporades aquí, i tant de bo estigui moltes més. I si l'any que ve el presi em vol signar 4 anys, que em signi el que vulgui. És cosa d'ell. Jo en cap moment ho poso com un requisit. L'únic requisit que tinc és que em deixin treballar a gust, i això aquí fins ara puc dir que mai ningú s'ha ficat enmig de res. Si el president és extraordinari, la directiva és extraordinària, en aquest sentit ells són directius, i jo l'entrenador amb el meu grup de treball, i no es fiquen en res. Però sí que em va saber greu. Quan surten aquestes notícies, poses en dubte d'on surt: si la filtra la directiva, si la filtra algú amb mala llet... com conec molt a la gent que estan a la directiva, me'ls crec. Algú amb mala intenció, o potser mal informat, perquè en un moment donat, s'ha fet un comentari que s'ha tret de lloc... però realment el que va passar va ser això.

S'han acabat els malsons; amb aquest equip, ara toca somiar (FOTO: Mundo Deportivo / Pere Puntí)

TORNEM AL PRESENT, QUE ÉS MÉS FELIÇ; ESTEU FENT UNA TEMPORADA DE LA HÒSTIA: MILLOR 1ª VOLTA DE LA HISTÒRIA DEL CLUB, CADA SETMANA PRÀCTICAMENT TRENQUEU RÈCORDS O ESTADÍSTIQUES... VOSALTRES TOT AIXÒ HO TENIU CONTROLAT?
Home, gràcies a algun periodista que altre, que fa alguna web d'aquestes molt bones... (riures). Tots seguim el blog, i sí que recordo que la primera fita que sí que va ser per a nosaltres important va ser La Pobla, perquè sabíem que estem a un club amb més de 100 anys d'història, i no és fàcil sortir a la història. Sempre tothom vol estar allà. Fer la millor 1ª volta, encara que això no et digui res, no és el mateix estar que no estar. Si hi ha hagut equiparros boníssims de sempre, i no ho han fet, també podem considerar que el meu és un molt bon equip, perquè ha fet la millor 1ª volta de sempre, en una lliga molt competida. Tant o més que abans. És per tenir en compte, i a partir d'aquí, anem seguint les informacions i fa gràcia: al Vilassar no l'havíem guanyat de feia un munt d'anys, a Rubí vaig llegir després del partit que feia 15 anys que no guanyàvem allà... estem informats, i si ho pots fer, fa gràcia donar un pas endavant. És un estímul, perquè vulguis o no, ja que estàs, anem a fer-ho.

El míster i el capi volen fer més història (FOTO: remimages.com /Ara.cat)

PORTEU 3 PUNTS MÉS QUE EL PRAT QUE ERA LÍDER L'ANY PASSAT EN AQUESTA JORNADA. AQUESTA LLIGA ESTÀ BRUTALMENT COMPETIDA, AMB OLOT I CORNELLÀ.
Sí, quan vaig llegir això vaig alucinar. A vegades parlo amb en Víctor Durán, que estava l'any passat al Prat; i si a mi l'any passat em semblava que el Prat estava a anys llum i nosaltres lluitant per la 4ª plaça i sabia que no l'agafaria mai... i ara resulta que portava 3 punts menys que jo, i crec que 3 gols en contra més. Ja diu molt de nosaltres, que som un equip absolutament ofensiu, però aquest any, no sé per què... és d'aquestes coses que... no, perquè jo crec que defensem amb la pilota. Aquest any estem molt millor amb la pilota, finalitzem més les jugades, tenim més control del partit, menys pèrdues, a darrera som més agressius, l'equip tanca millor, estem més compactes, el que et deia abans de la tranquil·litat... tot això suma. Però em sembla una passada que estem per sobre del que era el líder l'any passat, i que per sobre nostre encara hi hagi Cornellà i Olot. Imagina't què important és estar aquí. Però bé, d'aquí a final de lliga, penso que serà molt difícil sumar 1 punt, i ja no et dic 3. Això és bo per a nosaltres, perquè la distància que hi ha és gran, i farà que costi molt recuperar-nos; però per altra banda, lògicament és complicat, perquè ara tothom veu que ja està allà, però és clar, queda moltíssim. Hem de demanar calma a la gent, que ens ajudin moltíssim i que vinguin al camp a animar-nos, però que no es posin impacients si perdem 2 partits. Per això està el coixí de punts, per estar tranquils.

La pinya escapulada, clau per seguir sumant èxits (FOTO: Mundo Deportivo / Pere Puntí)

DIUMENGE VINENT, DERBI CONTRA EL JÚPITER. PARTIT GUAPO, CONTRA EL TEU AMIC JUANJO GARCIA
Sí, és un partidàs. Ells crec que també són dels millors equips de la 2ª volta. Un equip molt molt difícil, ja ens va costar molt allà. Un equip molt ben treballat, molt pressionant, amb jugadors adaptadíssims a la categoria. Serà un partit molt disputat, i que també es resoldrà per la mínima. Esperem que caigui de la nostra banda, i estem afortunats aquell dia.

(FOTO: Toni Bravo / COMRàdio)

PER PREPARAR UN PARTIT COM AQUEST, DES DEL MOMENT EN QUÈ GUANYES A RUBÍ FINS AL PARTIT DEL DIUMENGE, A BANDA DELS ENTRENAMENTS, QUÈ IMPLICA? QUÈ FAS EN EL DIA A DIA? PERQUÈ JO SEMPRE ET TROBO PELS CAMPS QUAN VAIG A FER PARTITS PER LA RÀDIO EL CAP DE SETMANA...
Jo estic als camps sempre que em puc escapar i la dona m'ho permet...

LA DEUS TENIR CONTENTA, EH?
(Riures) Sí, la dona i les meves filles! L'altre dia em vaig emportar la petita al camp del Cornellà; intento introduir-la al futbol (Riures). Sí, intento veure el màxim de partits que puc, i a més en Toni Ribas, que és entrenador de porters, també fa l'scouting, i em grava els partits del rival següent. Per exemple, l'altre dia va estar a Olot, gravant el Júpiter. Tot això és una informació i una eina que després s'ha de treballar. Tu tens els CD's allà, però si no els mires, si no els treballes... la meva feina de dilluns a dimecres és analitzar el rival 'de pe a pa', per al dijous aplicar-ho aquí amb el vídeo i la pissarra, treure-li tot el suc possible per que els jugadors sàpiguen contra qui juguen, a nivell de grup què fan, cóm defensen, cóm ataquen, estratègia, etc i a nivell individual, jugadors determinants, posicions on poguem atacar, o ens tocarà patir perquè aquest tio surt per aquí, és dretà, és esquerrà... donar-los als jugadors tots els trucs o possibles pautes per que ells ho tinguin tot mamat, i surtin al camp simplement a jugar. Sense haver de pensar res més. En això som molt pesats. Llavors arriba el divendres, fem l'anàlisi final, dissabte de repòs, i a la guerra, no hi ha més.

QUANTES HORES POT SUPOSAR PREPARAR UN PARTIT COM EL DE DIUMENGE?
Uf! Doncs mira, ahir vaig estar 4 hores entre mirar últimes alineacions del Júpiter, tallar mitja part d'un vídeo, mirar l'estratègia i coses de BTV de vídeos que hi ha 'por ahí'. Avui intentaré fer un altre trocet més, que serà una altra horeta; i demà posa 3 més. Normalment són 7 o 8 hores mínim la preparació de partit per que ells tinguin 20 minuts d'extracte de vídeo, i després la xerrada tècnica. És 'lo que el ojo no ve'. Hi ha molts entrenadors que potser ho fan d'una altra manera, o que no ho fan. A mi no m'han ensenyat cap altra cosa que a treballar, i faig el que faria a nivell professional, amb els mitjans que tinc. Si tingués 4 scoutings i m'ho tallessin, 'ole, ole'; però en aquest cas, prou tinc amb un tio que em fa el treball, i en Dani i jo que fem l'anàlisi i cóm atacar els rivals.

Sensacional reportatge de Toni Bravo a un entrenament de l'Europa, al programa 'Extraradi' de l'antiga COMRàdio 

I DESPRÉS AL BANC...
I després a treballar, amb les ulleres (riures). És un treball absolutament diferent, però també em dóna temps per dedicar-me a això i entrenar per les tardes. (no us perdeu aquest gran reportatge d'en Marcos Arizmendi a BTV, en què explica la relació futbolera-bancària entre Dólera i l'entrenador de porters escapulat, també companys de feina!)

HOBBIES A BANDA DEL FUTBOL?
Sóc bastant monotema. M'agraden tots els esports, però quan estàs tan ficat, fixa't que el futbol de 1ª divisió el segueixes perquè l'has de seguir, però estàs tan ficat en la teva tasca, i com que les hores van justes, t'has de dedicar al 100%. Si vas a veure partits, vas a veure dels teus, i no tens temps. El meu hobbie són les meves filles, la meva dona, intentar aprofitar els dissabtes al màxim, anar al cinema... el que fa qualsevol, i intentar prendre aire els dies que no tenim feina.

T'AGRADA LA MÚSICA? ALGUN GRUP O ARTISTA FAVORITS?
M'agrada de tot en general. No tinc res especial. Per motivació, i seguint als joves aquests, m'agrada la música aquesta discotequera, i això que posen ells al vestidor: que si Juan Magan, que si David Guetta... tot aquest tipus de música per ficar-te en el partit.

"VAMOS, ESCAPULADOS!", AIXÒ D'ON SURT?
(Riures) Això surt de l'any passat, d'un tipus d'estratègia que fèiem nosaltres. Vam utilitzar aquesta frase, i aquest any, per variar-ho, ja no la utilitzàvem. Hi ha molts jugadors que no la sabien. I de cop i volta vaig veure que era una forma que tothom entengués; el típic "vamos, tíos", doncs "vamos, escapulados!". Em va agradar el feedback que rebia l'any passat quan ho deia: feia que l'equip, als últims 5-10 minuts, la gent estigués molt concentrada. Perquè havíem patit partits que havíem perdut. Llavors quan jo deia "vamos, escapulados!", la gent havia d'estar 'a tope'. És una forma de dir. Els últims 5-10 minuts de partit intento, si puc o si m'enrecordo, dir la frase per que la gent es concentri, i si encara els queda una mica de forces, estiguin a totes i no se'n vagin dels partits.

ESTÀ CALANT, EH? LA GENT HO DIU...
Sí, sí, sí! Ara és molt típic, com allò dels "hispanos!", no sé què... sí, ara és molt típic dir una frase d'aquestes. I és una frase que nosaltres hem tret aquí, i tant de bo al 2050 se'n recordin del "vamos, escapulados!", d'un tio que fotia un blog, i d'un 'chalao' d'entrenador que ho deia! (riures). Estaria bé!

ACABO AMB UNA CURIOSITAT EN QUE M'HE FIXAT, PERÒ NO SÉ SI ÉS COSA MEVA O NO: ALS VÍDEOS DE BTV, QUAN FAS LES RODES DE PREMSA, SEMPRE ET VEIA AMB UN JERSEI BLAU. NO SÉ SI ÉS SUPERSTICIÓ O NO, PERQUÈ DARRERAMENT PORTES UN VERMELLÓS...
(Riures) Sí, he estat onze setmanes amb un blau, i ara estem amb un taronja. L'hem canviat, sí, és cert, és cert! (riures). No, mira: no sóc supersticiós, però com que l'any passat va passar de tot... no tinc superstició en res més, però en això del futbol, són histories, o modes, o el que tu vulguis. I a vegades intento vestir igual que vestia el dia anterior si m'ha anat bé. Si no, intento canviar. Sí, sí, és cert

AIXÒ ÉS MOLT DE FUTBOLISTA, EH?
(Riures) Sí, bé, és que realment jo encara em sento futbolista! Tinc l'avantatge que sóc futbolista o un aficionat, però a sobre estic en primera línia i puc interferir. Jo em sento així, i llavors molts partits, quan estic allà, ho vius d'aquesta forma. Tots aquests 'dejes' de quan jugaves, que fan els jugadors... en aquest cas és l'únic que tinc, però ja et dic: no sé si és per superstició o per aquest 'deje' de futbolista que encara et queda.


Entrenador, futbolista, malalt de futbol... i un paio planer, directe i sense pèls a la llengua. Imagineu-vos el que pot arribar a dir si l'Europa acaba pujant a 2ª B. Jo això ho vull escoltar; VAMOS, ESCAPULADOS!!